No pregunto pel fet de disposar d’algunes pel·lícules de baix o molt baix pressupost a l’any. Això ja ho tenim. Pregunto sobre si, realment, volem treure el cinema EN català de la situació on està malvivint de fa molt, massa, temps. En els darrers anys, els films en català, entre tots els que han tingut totalment o parcialment productores catalanes al darrere, s’han situat aproximadament entre una tercera i una quarta part. Sí, un de cada quatre.

El repte –ep! si el volem entomar– ve de lluny. No he pogut resistir-me a la temptació de recuperar una reflexió escrita fa deu anys: “no és plantejable voler consolidar una cinematografia nacional, si no té una producció significativa i exitosa en la llengua pròpia del país. Aquí i a Suècia”.

Per exemple, la guanyadora del premi Gaudí en la categoria de pel·lícula en llengua no catalana, Las niñas, tot i la modèstia del seu pressupost –sobre 1,2 milions d’euros–, se situa molt per sobre dels diners invertits en la gran majoria de films en VO catalana dels darrers anys. Si pensem que el 2019 el pressupost mitjà d’un film produït a l’Estat espanyol era d’uns 3,4 milions, ja veiem el drama en la seva justa mesura. Més encara quan, de manera indiscutible, el pressupost d’un film ha de tenir una important partida de màrqueting i publicitat per guanyar notorietat, visibilitat, abans de la seva estrena.

Com denunciava Isona Passola en el seu darrer discurs com a presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català: “Estem en estat crític. Tenim pel·lícules amb pressupost molt baix i no podem competir. Queda molt lluny el temps en què anàvem al món amb les pel·lícules catalanes i en català”.

La darrera cerimònia dels Premis Gaudí ens mostrà, de nou, aquesta molt greu situació. Aquesta, sí, i una altra que ajuda a descriure la situació general de la indústria audiovisual catalana: amb el canvi de criteri dels guardons, han desaparegut del palmarès els reconeixements al “talent català”: aquells professionals que rebien premis per la seva participació en films que no eren de producció catalana. Doncs bé, aquesta volguda supressió ha deixat més al descobert la creixent distància entre el nostre gran capital tècnic, creatiu i artístic i la capacitat productiva de la major part de les empreses del sector.

Grans canvis a l’horitzó

Amb l’evolució del consum de continguts audiovisuals, caldria començar a pensar seriosament en obrir la mirada i començar a pensar en el conjunt de les obres de ficció, sumant les sèries al cinema. De fet, el pla d’impuls a la indústria audiovisual de l’Estat que fa pocs dies va presentar el Govern espanyol va per aquí. Una orientació enfocada molt més cap a les sèries de gran pressupost que no pas cap al cinema, seguint les dinàmiques internacionals, protagonitzades per la triomfant entrada en escena de les grans plataformes audiovisuals que, només fa una dècada, tot just s’albiraven.

El pla Espanya, hub audiovisual d’Europa, més enllà de la “lluvia de millones” que anuncia per al sector –més de 1.600 milions d’euros fins al 2025–, genera molts interrogants, especialment sobre quin impacte tindrà en l’actual dinàmica de concentració de la indústria audiovisual cap a Madrid. Perquè, fins i tot, el podria accelerar de forma irreversible; especialment si el fons Next Generation de la UE amb el qual es preveu finançar el projecte Catalunya, motor de la innovació audiovisual i del videojoc del sud d’Europa passa de llarg del nostre país i se’n va directament a engreixar el Madrid Content City i els seus 140.000 metres quadrats de futures instal·lacions. Per això, també, ens cal posar fi immediatament a tants mesos de Govern en funcions.

I un dels grans interrogants és com quedarà el marc legislatiu del sector. El canvi de les regles de joc per al conjunt del sector serà ben aviat. Enguany amb tota seguretat. A l’anunciada reforma de la Llei general de l’audiovisual, el pla estatal preveu també una nova Llei de la cinematografia. Amb el precedent del text de l’avantprojecte que vam conèixer fa uns pocs mesos de la futura llei audiovisual, caldrà esforçar-s’hi molt, dins i fora de les parets del Congrés de Diputats, perquè la producció d’obres de ficció en català acabi tenint mesures de protecció (percentatges mínims de producció) i d’impuls (quotes en les obligacions de finançament) que no siguin testimonials o simplement cosmètiques.

Vaja, que no pugui tornar a passar el que denunciava el director Lluís Danés sobre el suport públic que no va tenir la La vampira de Barcelona: “De l’Estat espanyol no hem rebut cap ajut, ni de la televisió pública espanyola, ni del Govern espanyol. Ningú”.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.