A les portes de l’aplicació de la primera mesura estatal contra les descàrregues il·lícites de continguts amb drets de propietat intel·lectual protegits, però també del reglament que ha de començar a aplicar la llei del cinema de Catalunya, convindria i molt que la gran finestra de comercialització que és internet fos contemplada, no com un aliat del cinema, sinó com a peça fonamental de l’estratègia de tota la seva indústria. I som molt lluny d’apropar-nos a aquest objectiu.
Cal començar a córrer: la irrumpció de les tablets com a pantalla personal que t’acompanya a tot arreu, i la propera generalització de les televisions híbrides –o sigui amb connexió a internet– als menjadors familiars, reforcen definitivament internet com a canal de difusió de continguts audiovisuals directament i de forma personalitzada a cadascun dels potencials consumidors.
Certament, han sorgit plataformes de comercialització d’obres cinematogràfiques a internet molt ben elaborades i amb una clara vocació comercial, com Filmin o Wuaki.tv. Portals web que ofereixen una usabilitat, una comoditat de compra o lloguer per part de l’usuari i una qualitat de consum que està molt per davant d’algun dels seus precedents, com seria el cas de Filmotech.
Però, a diferència d’altres territoris, aquí i a la resta de l’Estat tenim un públic que s’ha acostumat a internet de fa molt de temps. Aconseguir gairebé tot el que vol de forma gratuïta. I si volem que pagui per veure un contingut, caldrà superar amb nota tres reptes: que el producte sigui conegut i que generi moltes expectatives per a molta gent abans de la seva comercialització, fet que obliga a un pla de comunicació molt sòlid i gens improvisat; que el producte sigui accessible de forma senzilla, i a uns preus i amb un sistema de pagament molt i molt còmode; i, finalment, que el contingut estigui disponible immediatament després del seu passi per les sales de projecció. I compte! Aquest temps de guarda, ja existent en l’època del VHS i dels contractes de les televisions de pagament, ja ha saltat pels aires als EUA, on ja es poden fer estrenes simultànies a les sales de cinema i a internet.
I cal superar apriorismes del passat. Algunes distincions acadèmiques, que volien diferenciar entre cinema i audiovisual, pensant sobretot en la televisió, fa temps que van caducar. El fals dilema entre continguts amb l’etiqueta de cultural i altres amb la d’entreteniment ja no funciona. Si tot acaba distribuint-se –també– a internet i tot pot ser visionat a les mateixes pantalles domèstiques o personals, deixem estar classificacions inservibles i pensem en continguts que puguin ser d’interès per al públic… com un bon llargmetratge.
Davant l’increment d’ofertes i la necessitat de situar-se en el mapa mental dels consumidors, cada cop és més imprescindible aplicar les eines del màrqueting aplicat a la resta de productes de consum… perquè la cultura també es consumeix. I un dels principis de la mercadotècnia és la creació i consolidació de marques. El branding no és cap novetat tampoc en aquest sector, encara que a vegades s’hagi generat de forma espontània: des del cinema d’autor –els films de Ventura Pons en serien un exemple– fins als continguts emesos per una cadena –TV3 com a televisió de qualitat.
La dimensió de marca, doncs, va molt més enllà d’un producte individual. Per això, tot i que els productes singulars tenen i han de tenir una especial protecció, els continguts que puguin reformular-se en diversos formats, individuals o seriats, generen unes sinergies de gran valor en un sector més i més competitiu. Sense entrar en profunditat, parlaríem de dos plantejaments que, a més poden anar plegats.
Un ja existent de fa anys, però que cada cop és més present i que adopta noves fórmules que van més enllà de passar d’una sèrie de TV a un llargmetratge o a l’inrevés. Parlem de continguts multiplataforma, on s’afegeixen formats clàssics com els llibres o els còmics, o més nous com els videojocs. Les tres bessones en serien un clar exemple amb la pel·lícula que s’està preparant, com també ho és Águila Roja, amb tot un seguit de continguts derivats de la sèrie televisiva que emet TVE.
I un segon, amb pocs anys de vida però d’importància definitiva: la presència als social media i les opcions crossmedia. Tot aquest món va més enllà de les fórmules clàssiques del màrqueting: el consumidor cultural es relaciona directament amb el producte, dialoga amb els seus creadors, i pot acabar participant en el procés de generació de nous continguts. Ràdios i televisions ho tenen cada cop més assumit a l’hora de fidelitzar audiències i reforçar la notorietat d’alguns dels seus continguts. L’èxit de sèries arriscades com Polseres vermelles de Filmax per a TV3 demostraria el poder d’aquesta sintonia entre creatius i públic.
Davant d’aquest transcendental canvi de paradigma en l’explotació de les obres audiovisuals, caldria que governs i parlaments afrontessin amb valentia i sense més demores tres qüestions cabdals.
Sumar els consums legals a internet definitivament al costat de les vendes de taquilla o compra o lloguer de DVD. Deixant de banda les condicions visualització d’unes finestres respecte les altres –la sala de cinema és encara imbatible– i el preu que s’ha de pagar en cada cas, estem parlant d’espectadors i espectadores, no?
Plantejar-se obertament si l’audiovisual català ha de tenir una plataforma a la web pròpia i distintiva i/o se suma a la que aconsegueixi major tràfic. El tema no és menor, i menys davant d’una situació de màxima simplificació en les opcions de la gran majoria d’internautes del nostre voltant: Google com quasi únic cercador, Facebook com a xarxa social…
I a nivell tecnològic, és una oportunitat estratègica comptar amb empreses catalanes que ja han desenvolupat sistemes de visualització en streaming segurs, sense caigudes i en qualitat HD garantida. A banda de l’experiència d’un gran grup com és el cas d’Abertis Telecom, tenim iniciatives nascudes directament del món audiovisual, com les que s’ofereixen des de Vircas, que haurien de poder jugar un paper protagonista en aquesta nova etapa de les indústries culturals.
Daniel Condeminas. Degà del Col·legi Professional de l’Audiovisual de Catalunya (CPAC).
© Revista Benzina nº55
