Fa temps, l’encarregat d’un celler explicava, mig dolgut, la queixa d’un client: “he dit vi negre (…) vull un Rioja!” va exclamar quan se li oferí un bon vi del país. Han passat els anys, i encara que falten moltes coses per fer, els vins catalans no només són reconeguts internacionalment, sinó que comencen a esdevenir opció de compra natural a casa nostra. Però encara patim un excés de “riojitis” i “riberadueritis” que penalitza, injustament, els bons productes de les distintes DO que tenim a Catalunya. Un cas relativament similar pateixen els formatges davant l’omnipresent manxec o les versions industrials dels típics noms francesos o suïssos; tot i que la irrupció en els últims anys de noves formatgeries artesanes, amb molt de treball de recuperació de fórmules tradicionals i també d’innovació, estan trencant aquest eixorc domini de productes lactis foranis, de qualitat ben dubtosa en força casos.

No pretenia obrir una línia de reflexió socio­enològica –que especialistes com Lluís Tolosa saben tractar excel·lentment– sinó establir un símil amb la percepció que pateix el cinema català per part de molts ciutadans. Més d’un cop i de dos ens trobem amb què l’interès ciutadà amb el cinema en català és sinònim de cinema doblat al català, no pas de cinema fet a Catalunya. El discurs majoritàriament expressat –a favor i en contra– de la nova llei de cinema ha alimentat aquesta equívoca assimilació. Massa sovint s’associa el cinema català a producte per a minories o sense interès. I alguns crítics d’aquí no han ajudat precisament a trencar aquesta penalitzadora associació d’idees.

El cas és que aquesta tardor s’ha produït un fet que hauria de servir per impugnar aquest perillós tòpic: estrenes catalanes com Pa Negre que estan funcionant bé a la taquilla. I quina diferència hi ha respecte pel·lícules anteriors? És que no eren “bones”? No!… Què està passant llavors? Doncs que a més de l’encert en el guió, direcció i altres aspectes fonamentals de tota obra cinematogràfica, s’hi han sumat dos elements indispensables per a què funcionin comercialment: uns pressupostos suficients per poder afrontar unes produccions mínimament ambicioses i, sobretot, una estratègia de promoció de llarg recorregut en el temps i de plantejaments desacomplexats.

Si volem que la ciutadania vagi a veure tal o qual pel·lícula cal dir-li-ho molt abans de la seva estrena, insistir-hi, i oferir-la com una gran pel·lícula… que a més és catalana, no a l’inrevés. I aquí ha tingut un paper fonamental la decidida acció comunicativa dels mitjans de la CCMA; promoció que molts altres haguessin agraït en el seu moment. Però que pensant en el futur, demostra la necessitat de continuar a fons en aquesta implicació dels mitjans de comunicació audiovisuals nacionals en favor de la normalització de l’explotació en sales del nostre cinema. No és cap estratègia novedosa: el que és normal arreu és que les televisions promocionin decididament la cinematografia que coprodueixen, des del Canal + francès al Tele 5 espanyol. El dia que finalment s’emet per la seva pantalla, tots hi tornen a guanyar altre cop i, abans, les vendes exteriors poden acabar funcionant.

Així mateix, cal garantir que aquests èxits no siguin un fet conjuntural, més o menys extraordinari, sinó que esdevinguin cada cop més normals. I això passa per solucions estructurals. I la necessitat de consolidar el sector no és per a demà, sinó per avui. Per això és ara un excel·lent moment per ajudar, a qui pertoqui, a prendre consciència de la necessitat urgent i imperiosa de reforçar industrialment l’entramat de l’audiovisual, pensant especialment amb les PIME. Unes empreses –amb molts grans professionals al capdavant i al darrere– que pateixen de forma extremament dura la crisi, i les conseqüents tallades d’aixeta de les entitats financeres i de contractació de noves creacions. Un sector tan brillant en talent com el de l’animació és un exemple ben dramàtic del que diem. Alguns ja hi han apuntat propostes de solució, com la d’afavorir les sinergies entre les empreses creadores de videojocs i les d’animació, com fa temps promouen els francesos amb les seves.

L’ecosistema industrial i de generació i promoció de talent com és l’audiovisual i cinematogràfic requereix tant de grans empreses, amb musculatura financera pròpia, com de petites i mitjanes que dependran en bona mesura de l’encert en les decisions públiques sobre el sector. Començant per les polítiques de crèdit… i dic crèdit i no pas subvenció. Com tot negoci, aquest ha de ser sostenible.

Podria semblar que ens oblidem del cinema català fet en altres idiomes. I no, de cap manera, però és important anotar que no és plantejable voler consolidar una cinematografia nacional, si no té una producció significativa i exitosa en la llengua pròpia del país. Aquí i a Suècia.

Si el món del vi ha hagut de lluitar amb innovació, qualitat i molt esforç de promoció al desavantatge dels anys perduts venent vins a doll, mentre els cellers de la Rioja embotellaven amb vistoses etiquetes, al món del cinema li toca fer molts deures encara. De l’encert dels pròxims responsables de la política cultural del país en dependrà el futur d’aquesta estratègica indústria cultural.

Daniel Condeminas. Degà del Col·legi Professional de l’Audiovisual de Catalunya (CPAC).

© Revista Benzina nº 49