Finalment, el Govern espanyol ha començat a fer les passes oportunes per adaptar la legislació estatal a la Directiva europea sobre serveis de comunicació audiovisual, aprovada fa ja dos anys. Fa uns dies es feia públic el text de l’Avantprojecte de llei general de l’audiovisual que incorpora com a una de les seves principals novetats l’obligació de les grans plataformes d’streaming a contribuir en el finançament de produccions europees de forma ben similar a com ja ho han de fer actualment les televisions, també pel que fa a què la majoria d’aquests recursos hauran d’anar destinats a obres en versió original espanyola o en alguna de les “llengües oficials de les Comunitats Autònomes”. Podria pensar-se que això és motiu de joia i alegria per a la nostra indústria audiovisual. De veritat? Anem a pams.

Per veure què passa a la resta d’Europa no cal anar gaire lluny. Els nostres veïns del nord havien previst, fa just un any, una gran reforma del seu sector audiovisual, anant molt més enllà del que suposaria la transposició d’aquesta Directiva europea. El projecte de llei “de la comunicació audiovisual i la sobirania cultural en l’era digital” plantejava molts canvis, des de la creació d’un únic organisme que agrupés les distintes empreses i corporacions publiques, fins a la fusió en un únic ens regulatori de l’autoritat audiovisual i la de la propietat intel·lectual i contra la pirateria digital.

Aparcada, de moment, aquesta complexa reestructuració de l’arquitectura institucional per les urgències de la pandèmia, s’ha prioritzat acordar la contribució de les plataformes internacionals d’streaming al finançament de la indústria audiovisual francesa. I no s’han quedat pas curts. Amb alguns retocs sobre la previsió del projecte legislatiu abans citat, el Govern Macron planteja ara que serveis com Netflix aportin entre el 20 i el 25% dels seus ingressos aconseguits de clients francesos en forma de finançament a la producció europea. I d’aquests, un 85% haurà de ser en obres franceses… per si hi havia cap dubte del que es pretén aconseguir. El resultat final és exigir-los que entre un 17 i un 21,25% de la seva facturació en territori de l’hexàgon retorni en inversions a la indústria audiovisual local. Una mesura amb la qual no cal saber gaire d’aritmètica per veure que va molt i molt més enllà del que proposa inicialment el Govern espanyol. Però molt!

A banda dels percentatges, hi ha una diferència substancial amb el model d’obligat finançament de l’audiovisual que tenim aquí. Mentre que les televisions franceses han d’aportar entre un 3,2 i un 12% dels seus ingressos a l’organisme públic que finança la producció audiovisual i cinematogràfica –el CNC–, les televisions espanyoles poden destinar els diners d’aquesta obligació a les produccions pròpies que els hi plagui i amb qui els hi interessi, començant per les seves productores filials. Modificar aquesta norma per tal que arribessin aquests diners directament als organismes públics corresponents –en el nostre cas l’ICEC– sí que podria donar oxigen a la indústria catalana.

Cal recordar que a la Llei del cinema estatal de 2007 va incorporar la creació d’un fons per al “foment de la cinematografia i l’audiovisual en llengües cooficials diferents del castellà”. Uns diners que havien de ser transferits a les respectives comunitats autònomes en una quantitat “equivalent a la suma de les aportacions que (en el nostre cas l’ICEC) hagi destinat durant l’exercici anterior al suport i foment de la producció, distribució, exhibició i promoció de l’audiovisual” en català. Aquest fons –conegut dins el sector com a “fondillo” – va ser el resultat d’una dura negociació protagonitzada pel llavors Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació amb el Govern espanyol de torn. El problema és que aquest fons ha sumat zero, zero euros en els darrers nou anys.

Que ens tornessin a arribar diners per aquesta via seria una bona cosa, però tampoc ens fem massa il·lusions. Caldria no només que el fons es recuperés, sinó que es modifiqués el conjunt de l’ecosistema de finançament de l’audiovisual d’àmbit estatal per reconduir a fons la dinàmica centrípeta actual. L’any de més aportacions d’aquest “fondillo” a Catalunya –el 2009– va sumar un total de 6,7 milions d’euros. Comparem aquesta xifra amb els 389,5 milions que televisions d’àmbit estatal, operadores de serveis d’internet i plataformes OTT van aportar a la producció de sèries i films el 2018 en acompliment de les seves obligacions. I això és només una part de les seves inversions en nous continguts.

I precisament aquell 2009 va ser l’any que el català va empatar amb el castellà pel que fa a la versió original dels films que tingueren una productora catalana al darrere. Des de llavors la cosa ha anat a pitjor. Menys producció en català –especialment si pensem en pressupostos mínimament importants– ha coincidit amb la pèrdua del pes de la indústria catalana a nivell estatal. Casualitat? Cap ni una.

Un procés de concentració que es va accelerant

L’aterratge del poderós grup audiovisual francès Mediawan a Madrid, on Netflix ja hi té la seva seu de fa dies, és un nou exemple de com es va reforçant la ciutat com a gran seu de la producció audiovisual de l’Estat espanyol. Acords estratègics recents com el de la creació Buendía Estudios, la gran productora nascuda de la confluència d’Atresmedia Studios i Movistar+, bolcada en les sèries de ficció adreçades a públics internacionals, il·lustra com vol esdevenir també proveïdor referent per al gran mercat audiovisual llatinoamericà.

Aviat farà un any que va començar a sonar amb força el concepte “hub audiovisual espanyol”. Ara ha tornat reviscolar amb la creació d’un gran consell consultiu per a la transformació digital, vinculat directament al Ministeri d’Afers Econòmics i Transformació Digital. Sota el discurs de la “coordinació” entre administracions estatals, autonòmiques i locals, la posada en marxa d’aquest projecte pot esdevenir el capítol final de la concentració de la industria cinematogràfica i audiovisual de tot l’Estat cap a Madrid. Si acabés passant, això situaria Barcelona i Catalunya com un magnífic plató d’exteriors, amb un molt qualificat ecosistema d’empreses de serveis i tècniques… i una pedrera de grans professionals, creadors, empresaris i artistes preparats per fer maletes i agafar l’AVE. Vaja, esdevenir un satèl·lit de Madrid. Vistós i singular, sí, però satèl·lit.

La construcció ja en marxa del Madrid Content City, un gegantí complex de 140.000 metres quadrats edificats, amb platós de tota mena, immobles de serveis, logística i oficines, i fins i tot una universitat, dotaria aquest hub industrial d’una seu “de facto” ben aviat.

A cada bugada legislativa, perdem un llençol?

Fa 10 anys es va aprovar la vigent Llei general de l’audiovisual, que modificà profundament l’arquitectura legislativa anterior. Va ser un vestit a mida per als dos grans grups mediàtics privats amb seu a Madrid que, en bona mesura gràcies a ella, han esdevingut un autèntic duopoli televisiu; especialment, molt especialment!, en ingressos publicitaris i també en vertebració industrial. Un dels canvis importants va ser la desaparició de qualsevol exigència pel que fa al pluralisme cultural i lingüístic dels continguts televisius, acompanyada de la supressió de les obligacions d’oferir programacions territorials i de tenir centres de producció al nostre país. Totes elles, cal recordar-ho, formaven part de la Llei de televisions privades del 1989.

La perspectiva que tot plegat portés a una major concentració de la producció cap a Madrid va preocupar i molt el conjunt de la nostra indústria audiovisual –des de les associacions de productors a la CCMA– i també al mateix CAC. Alguns ja vàrem definir aquella futura llei de “regressiva i lesiva als interessos de Catalunya”. Però més enllà d’un solitari acte de rebuig al projecte de llei, que comptà amb una destacada participació de personalitats i organismes representatius, poca cosa més es va fer des d’aquí per intentar redreçar el text que havien d’aprovar les Corts espanyoles.

Resultat? Si deixem de banda el creixent i importantíssim protagonisme de les sèries i mirem només el sector del cinema, mentre fa uns 10 anys el pes de la producció catalana dins el conjunt de l’Estat espanyol era –més o menys– la meitat, el 2018 va baixar a només el 20%. Preocupant? No, el següent.

Un dels riscos d’esdevenir perifèric és que acabis pagant la festa dels altres. Per la via dels impostos (pressupostos de l’Estat) per la via de l’audiència (ingressos publicitaris de les televisions privades espanyoles) o per la via de les subscripcions a les plataformes d’streaming (quotes dels clients) els catalans podem acabar sent els contribuents d’una de les indústries estratègiques –econòmicament i cultural– del segle XXI… que s’acabi concentrant a 600 km del país.

Si com va afirmar la presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Isona Passola, “sense audiovisual avui, no hi ha país”, ja cal que espavilem abans no sigui massa tard.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.