Rotundament, sí. Poques idees hi deu haver més felices que “crear” un dia on els llibres surtin al carrer, i, convivint amb la puixança primaveral de les roses, incitin els lectors i lectores a mirar-los…
I fullejar-los, remenar-los i, last but not least, comprar-los, que d’alguna cosa també han de viure les llibreries, les editorials, les agències literàries i… les autores i autors? Sí, encara que tothom suposa que, si t’agrada el que fas, la resta són afegitons prosaics.
O tothom suposa, encara que ningú s’atreveixi a dir-ho en veu alta, que ja et guanyes la vida d’alguna altra manera. O també se sap que, com en tot, hi ha qui forma part de l’star system i qui és més feliç escrivint en silenci, rere les bambolines, excepte quan, un dia l’any, el 23 d’abril, s’obre el teló i s’adona que hi ha tot de gent mirant. Gent encuriosida, amatent. “Em firmaràs un exemplar?”
Però tornant a l’inici, d’on ve l’origen d’aquesta festa? Forma part indestriable de la manera de ser catalana, ara que l’estem reivindicant amb tanta insistència, sota una tan metòdica persecució? Ja Hobsbawm, l’historiador marxista, amb l’escassa il·lusió dels historiadors marxistes per les peculiaritats dels pobles –empesos per la idea que l’important i l’autèntic sempre està més amunt, sempre és més “internacional”– va argumentar en el seu assaig La invenció de la tradició com la majoria de símbols que ens identifiquen com a poble han estat, de fet, creats per servir a unes determinades causes.
Fins aquí, cap novetat, tret potser del fet que la “creació” dels símbols (la bandera, l’himne, la història) s’entengui com a espúria per ser relativament moderna i respondre a uns interessos no necessàriament universals, i que, en canvi, es vegi com a genuïna i positiva quan neix d’uns altres interessos que en principi s’atorguen a ells mateixos un cert dret a la “veritat” (el progressisme, la igualtat, la fraternitat…), enfront de la “falsedat” dels altres.
Tot plegat, cal admetre que la festa de Sant Jordi possiblement no sigui antiga ni única ni exclusiva, però que podem constatar-ne la vitalitat creixent, l’ampliació d’horitzons i la gran quantitat de gent que s’hi sent implicada, amb un arrelament arreu de Catalunya que aconsegueix unir-ho tot: la tradició dels enamorats i enamorades, de la rosa i del llibre, de Sant Jordi, la princesa i el drac. I la gràcia és que sigui una festa viva, que ens l’hem feta nostra i que l’anem transformant al nostre gust.
Primavera, roses, llibres, verd dels arbres, blau del cel, petons, cultura, i, és clar, un xic de fira de les vanitats, un polsim de nervis a l’hora de firmar en les diferents parades: i si ningú no ve a comprar el teu llibre? I si et toca fer d’estàtua de sal al costat d’algun mediàtic, o mediàtica, d’aquells que amb prou feines saben escriure el seu nom? Doncs bé, la gràcia rau a trobar el teu lloc, a ser feliç en aquest dia peculiar on el patró de Catalunya (que potser es diu com el teu fill, o com el meu) va deixar per uns moments la caça del drac i es va asseure en un banc de trencadís a fullejar l’últim volum publicat, possiblement, per la princesa, qui sap si enviat des de l’exili, qui sap si firmat des de la presó estant.
Maria Rosa Nogué, escriptora i professora de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.
Article publicat a l’agència de notícies amb visió de gènere La Independent.
