La principal reivindicació del món de la cultura és pressupostària. És un fet, i prova d’això és la persistent insistència de la Plataforma pel 2%, que a Catalunya agrupa pràcticament tots els sectors de la cultura, per aconseguir que la Generalitat fixi aquest llindar pressupostari per a la cultura de manera estable. Tant de bo que hi arribem aviat per raons tan diverses com justificades.
D’una banda, les diverses formes, expressions i dinàmiques que aixopluga el món de la cultura construeixen les nostres identitats individuals i col·lectives, complementen i enriqueixen la nostra qualitat de vida i, sobretot, modulen un estil de vida democràtic i cívic que en el nostre context planetari és tan singular com valuós. Però si per a algú tot això no fos suficient i, per tant, no justifiqués una destinació generosa de fons públics en aquest àmbit, afegiré que la cultura és globalment un sector econòmic important, amb una enorme capacitat per generar feina i amb un creixent impacte innovador (i en conseqüència competitiva) vers el conjunt de l’economia. La cultura i, sobretot, les indústries creatives generen el 4% de la riquesa del país i determinen les fronteres entre qualitat i quantitat en àmbits tan potents i transversals com el turisme o el comerç. Si ajudem els pagesos, subvencionem la mineria i incentivem els fabricants de cotxes, com no fer-ho en un àmbit econòmicament més potent i socialment més transcendental.
Es miri com es miri, la cultura ja no és una successió de festes i esdeveniments o un conjunt de programacions artístiques més elitistes o més populars que ens permeten segellar diferencials de classe o estereotips intel·lectuals. Ja no és això, o com a mínim no ho és a Barcelona. Convé, per tant, que ens prenguem el món de la cultura de manera seriosa i que analitzem amb el màxim rigor les seves característiques i necessitats.
Per això, i més enllà dels pressupostos, cal saber que les pràctiques culturals i, per tant, les polítiques que les emparen tenen unes singularitats que no es poden resoldre dins del marc normatiu comú pel qual es regeix el conjunt de l’administració. En posaré alguns exemples evidents, malgrat que pateixin sovint de poca comprensió per part de molts dels responsables del bon funcionament de l’administració pública.
“És la naturalesa de cada projecte cultural la que ens ha de permetre discernir quins criteris administratius cal aplicar”
Una orquestra o un cos de dansa no pot funcionar sobre el règim general públic de contractació laboral. És clar que s’han de garantir els drets dels treballadors, però també ho és que l’evolució artística i la qualitat del projecte exigeixen la necessitat de relleus professionals de manera natural. La programació d’un festival de música o d’arts escèniques no és viable sense una contractació artística discriminada i subjectiva (en funció dels criteris del director o directora del festival). La petició i posteriorment la justificació de subvencions (sovint amb quantitats inferiors a 2.000 euros) per endegar festes majors de barri, preparades i organitzades generosament per veïns i veïnes altruistes i totalment allunyats de qualsevol afany de lucre, no poden estar sotmeses als mateixos criteris administratius que les subvencions a projectes empresarials. Les restriccions i els criteris que limiten la publicitat en façanes i espais públics per a activitats comercials no poden aplicar-se de la mateixa manera en serveis culturals públics o privats, atès que d’antuvi els hem considerat necessaris i educatius.
L’Estat ha posat en marxa un marc legal de nova creació que reconeix el caràcter intermitent i particular dels treballadors de la cultura, atorgant-los drets inherents a qualsevol treballador que fa poc temps semblaven impossibles. És una mesura que reconeix l’excepcionalitat cultural en el marc dels criteris generals d’accés a la seguretat social, l’atur i altres drets laborals. Ara cal que, a escala municipal, trobem els mecanismes perquè les feines de la cultura es puguin desplegar amb seguretat, complicitat i normalitat.
Els pressupostos són determinants, però tant com això ho és disposar d’un model normatiu propi que reconeix-hi les particularitats del sector. No s’hi val a dir que la cultura és essencial, imprescindible, fundacional i enriquidora en l’àmbit individual i col·lectiu si la tractem com si tota ella fos un sector comercial, perquè la immensa majoria de les persones que fan cultura als barris de Barcelona treballen voluntàriament i sense gens d’interès lucratiu. Als països anglosaxons ho saben molt bé: profit versus nonprofit. Aquí encara tenim molts deures per fer.
És la naturalesa de cada projecte cultural la que ens ha de permetre discernir quins criteris administratius cal aplicar. No es pot jutjar tot el sector pel que va passar al Palau de la Música ni es pot obviar la naturalesa comercial d’algunes propostes culturals, però el camí del mig, és a dir, el de tots igual, només aconsegueix desanimar l’activisme cultural i malbaratar la tradicional fortalesa associativa de la nostra ciutat.
Xavier Marcé, comissionat de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona.
Article publicat a Línia, el diari metropolità.
