El 29 de desembre de 2005 es va aprovar la Llei de comunicació audiovisual de Catalunya. Una llei que va ser pionera a tot l’Estat i que va plantejar aspectes nous com seria l’àmbit subjectiu propi de la llei, que no abastaria únicament ràdio i televisió, sinó que ho estenia als llavors incipients nous serveis audiovisuals.
Així mateix, ja plantejava el que després va recollir la llei estatal, que els serveis de ràdio i televisió de titularitat privada no tenien la naturalesa de servei públic, sinó que tenien la consideració de serveis d’interès general i que, per tant, no eren objecte de concessió administrativa de servei públic sinó d’una simple autorització.
Aquests dos exemples crec que reflecteixen perfectament la innovació que va representar la Llei de comunicació audiovisual de Catalunya de l’any 2005 i que va condicionar posteriorment la normativa estatal, la Llei 7/2010 general de comunicació audiovisual.
Malauradament, aquesta no ha estat la pràctica que s’ha dut a terme amb l’intent d’actualització de la normativa audiovisual catalana.
L’any 2018 es va aprovar la Directiva 2018/1808 del Parlament Europeu i del Consell per la qual es modificava la Directiva 2010/13/UE sobre la coordinació de determinades disposicions legals, reglamentàries i administratives dels estats membres relatives a la prestació de serveis de comunicació audiovisuals. Des de l’aprovació d’aquesta directiva de l’any 2018, han passat sis anys sense que la normativa audiovisual catalana s’hi hagi adaptat.
La Directiva estableix importants novetats. En primer lloc, incorpora a l’àmbit subjectiu les plataformes d’estríming o over-the top (OTT) que posteriorment han tingut un desenvolupament exponencial (vegi’s Netflix) i inclouen parcialment els serveis de les plataformes d’intercanvi de vídeo que han tingut un creixement encara més gran (penseu en YouTube o TikTok).
Des del Govern de la Generalitat de Catalunya es va elaborar l’any 2020 un Projecte de decret llei de modificació de la llei de comunicació audiovisual de Catalunya, que no era una nova llei, com hagués estat desitjable, però que sí era un instrument normatiu que introduïa els canvis fonamentals necessaris per adequar la normativa audiovisual catalana a la Directiva europea, a més de preservar el català en totes les plataformes d’estríming, per considerar que preservar una llengua constitueix una raó imperiosa d’interès general.
“Limitar les competències del CAC a la televisió convencional i la radio el deixa sense les funcions de supervisió de la immensa majoria dels continguts audiovisuals que veuen els ciutadans del país”.
Cal tenir present que el català tenia i segueix tenint una presència residual en la majoria de plataformes d’estríming, amb la notable excepció de Filmin. Així mateix, atribuïa al Consell Audiovisual de Catalunya competències sobre supervisió i anàlisi de les esmentades plataformes d’estríming d’ampli consum, així com competències en relació a les plataformes d’intercanvi de vídeos, per tal de protegir els menors d’aquells continguts que perjudiquin el seu desenvolupament físic, psíquic i moral, i també competències sobre aquells continguts que incitin o promoguin l’odi envers determinats col·lectius.
Cal tenir present que, avui, els continguts audiovisuals es consumeixen bàsicament a les plataformes d’estríming, i especialment entre el públic més jove a les plataformes d’intercanvi de vídeos, i, per tant, limitar les competències del CAC a la televisió convencional –de fet, únicament a les públiques catalanes i a les locals– i a la radio deixa l’organisme sense les funcions de supervisió de la immensa majoria dels continguts audiovisuals que veuen els ciutadans del nostre país.
El Projecte de decret llei, tot i comptar amb tots els informes favorables, no va tirar endavant.
Finament, l’Estat va aprovar la nova Llei general de comunicació audiovisual, la 13/2022 de 7 de juliol. La Llei, si bé reconeix una presència mínima de les llengües cooficials a les plataformes d’estríming residenciades a l’Estat –i, per tant, no afecta les grans plataformes com Netflix, Disney+ o HBO– no atribueix cap funció o competència al CAC en l’àmbit de l’estríming i de les plataformes d’intercanvi de vídeos, ni tan sols compartida, que va ser una de les propostes plantejades, i atribueix en exclusiva a la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència les funcions més rellevants en l’àmbit audiovisual, relegant el CAC a un paper residual en el nou panorama audiovisual.
Finalment, el Govern català va aprovar el Projecte de llei audiovisual de Catalunya, molt condicionat per les restrictives bases aprovades a la Llei estatal; un projecte de llei que va decaure al finalitzar la legislatura.
Malauradament, una oportunitat perduda que esperem que el nou govern que sorgeixi d’aquestes eleccions sigui capaç de recuperar i de reconduir amb la màxima celeritat, així com plantejar, a nivell legislatiu estatal, aquelles modificacions que permetin preservar la presència de la llengua catalana en el conjunt de l’oferta audiovisual que s’ofereix als ciutadans de Catalunya, i que reconegui per al CAC el paper que li correspon en la defensa de la llengua catalana, dels drets dels menors i dels drets fonamentals dels ciutadans de Catalunya en els serveis de comunicació audiovisuals.
Roger Loppacher, expresident del Consell Audiovisual de Catalunya.
