La Comissió Europea ha llançat una consulta oberta per rebre aportacions del que han de ser els eixos de la seva política d’ajuts i inversions adreçats a la producció cultural al continent. Amb la voluntat de formular un llibre de ruta per a les indústries culturals fins a la propera dècada, la Direcció General d’Educació i Cultura va fer públic fa un parell de mesos un document que –sense cap concreció– aposta perquè la cultura se situï al centre de les estratègies de la societat del coneixement a Europa, un cop ja s’ha posat en marxa l’Agenda Digital que té programats una sèrie d’eixos per implementar les TIC en tota l’estructura social i econòmica dels Estats membres, per tal de no quedar endarrerits davant l’impuls que les economies asiàtiques i també els EUA hi estan imprimint.

El procés de debat d’aquest document ha fet tornar a aflorar diverses qüestions claus per al desenvolupament del que anomenen a Europa indústries culturals i creatives, pensant tant en l’estructura empresarial com amb els professionals i creadors que les conformen.

És molt important que afirmacions com que les indústries culturals tiren de la creativitat i de la innovació de la resta dels sectors econòmics siguin difoses arreu… i assumides pels responsables governamentals. En uns moments de retallades inversores, esdevé un clàssic ben negatiu que les retallades passin sempre pels pressupostos de suport a la cultura. Cada cop es fa més evident que un dels motors estructurals d’una economia competitiva passa per tenir al costat un sector cultural potent i diversificat.

Dins aquest sector econòmic, les indústries audiovisuals, per la transversalitat dels seus continguts i pluralitat dels seus equips, poden oferir un plus beneficiós si aconseguim coordinar-les bé amb les indústries TIC emergents.

Altres aspectes que el document apunta, i que caldrà que es desenvolupin en programes concrets de la UE que arribin a casa nostra, són claus per a aquest sector; n’apuntem només dos: primer, dotar el sector d’un accés específic al finançament, ja sigui de crèdit o de capital-risc. I segon, afavorir amb recursos específics la innovació i l’experimentació; aquest R+D+I cultural requereix espais i infraestructures que la gran majoria d’empreses vinculades no tenen; per això caldrà també el suport institucional.

No parlem de subvencions, sinó d’inversions: afavorir el dinamisme empresarial i l’impuls en el coneixement, ens són vitals per competir en un món globalitzat, on les ofertes d’oci cultural audiovisual arriben directament a casa… o al mòbil. Per això cal, i molt, donar eines als creadors; eines que les TIC ens fan més accessibles, però que no arriben soles… cal programes i projectes concrets.

No m’oblido de les problemàtiques sobre la defensa dels drets d’autoria i producció dins l’oceà de la www, però ho deixarem per un proper article, aprofitant la represa del debat sobre la mal anomenada “pirateria” a internet que arribarà al Congrés de Diputats aquesta tardor.

Finalment, hi ha el tema recurrent de la diversitat cultural. La UE n’ha fet en aquests anys bandera en les negociacions de l’OMC davant tercers països –sobretot els EUA. Però com en d’altres qüestions, això de la diversitat cultural no vol dir el mateix segons qui ho expliqui. En una recent intervenció d’un alt càrrec del Ministeri de Cultura, quan va fer referència a la diversitat cultural va afirmar que “l’aposta espanyola” passava per una llengua “parlada per 500 milions de persones”; de la resta de llengües i cultures existents a l’Estat, ni mitja paraula.

I això ho deia en un acte públic a Barcelona sota el paraigua de la UE. Si més no cal agrair-li la seva sinceritat; millor això que no les quatre magarrufes dialectals que alguns ens dediquen quan vénen per aquí, i que encara enganyen algú. Ens queda molta feina –també diplomàtica– a fer a Europa.

Daniel Condeminas. Degà del Col·legi Professional de l’Audiovisual de Catalunya (CPAC).

© Revista Benzina nº 47