Acaba de celebrar-se l’edició número 69 de la Berlinale i el resultat dels premis del jurat respecte a la consecució d’un índex satisfactori en l’àmbit de la paritat, ha estat certament rellevant. També ho han estat les bones xifres pel que fa a la preselecció dels films a competició.

Malgrat els bons auguris que representen les xifres, així com el reconeixement de l’autoritat femenina a través de la presència en la direcció del jurat d’una actriu com Juliette Binoche, als cinemes de la capital alemanya s’han distribuït uns flyers que alerten sobre els desequilibris que encara envolten les competicions i festivals. Els flyers posen en qüestió l’optimisme de l’organització tot assenyalant els “deures que encara queden per fer” abans no puguem donar per normalitzada, i per tant, satisfactòria la situació de l’autoria i visibilitat de les dones en aquest àmbit.

El cert és que hi ha hagut una millora en les xifres, però caldria situar-les en el seu punt just. Ja sabem que, com ens recorda l’economista Cristina Carrasco, els números sotmesos a tortura, canten el que sigui. I canten bé i a favor de l’assumpció de les responsabilitats que pertoquen a les institucions en defensa de la consecució d’uns percentatges que siguin paritaris entre homes i dones en tots els camps del reconeixement artístic i creatiu. Tanmateix, el que està amagant aquest ball de xifres és la qualitat del treball de les cineastes, els ingents esforços que han de fer per defensar el seu lloc en la indústria i, en definitiva, per a defensar la seva aportació en termes diferencials, que està de manera indiscutible renovant i reencantant l’univers cinematogràfic.

Al costat de la valoració positiva de les xifres hauríem de posar de manifest el progrés que això significa en relació a la qualitat i l’enriquiment general de la creació artística.

Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació