Sempre em van ensenyar que un no es pot quedar amb allò sabut, ja que el coneixement i la cultura és alguna cosa en la qual cal esforçar-se diàriament. Quan un té la sort de treballar en un art com el cinema, s’ho ha d’imposar a consciència. Per això sempre he pensat –i ho reafirmo– com n’és d’imprescindible viatjar a festivals. Amb tres focus d’atenció essencials: els públics, les formes de narració i els programadors.

En 20 anys de carrera he tingut la sort de poder estar en més de 300 festivals voltant del món. A més de combinar dues passions (cinema i viatges), és una cosa que m’imposo com a necessària. Perquè és el millor màster que es pot fer en coneixement cultural de l’evolució del cinema mundial.

L’ésser humà sempre ha tendit per naturalesa –i desgraciadament cada vegada més en una societat regressiva– al centrisme: l’egocentrisme, l’etnocentrisme i l’endogàmia professional. En els festivals descobreixes altres formes de narrar i visions allunyades de les teves, pel·lícules enriquidores que mai arribaran fins aquí.

El relativisme cultural és necessari i moltes vegades ens n’oblidem. A Canes he conegut a directors d’importants fons: em comentaven el farts que estaven de les formes narratives imposades i poc originals en el documental a través d’una única i imposada visió europea/americana. Els festivals et permeten descobrir aquestes joies amagades i obrir la teva ment a la diferència com a ésser humà i com a professional.

El cinema espanyol en els últims anys està sent molt absent en els festivals. El desconeixement de les visions dels programadors, dels seus respectius països i per tant dels seus públics és sens dubte una cosa que afecta.

Sempre he afirmat que forma part de la tasca del productor estar atent i amb els ulls oberts a tot el que es fa fora: una major internacionalització i visibilitat del cinema espanyol passa per aquí. Cal “enfrontar-se” amb públics que no parlen el teu idioma. A més així obres el teu espectre visual i descobreixes preocupacions i problemàtiques diferents que les que t’envolten o són el teu centre d’atenció. O a l’inrevés, t’adones a vegades que la pel·lícula està molt millor entesa i apreciada fora del país on ha estat creada. I, quan et poses a analitzar-ho, entens el perquè.

Ara mateix justament ho estem vivint en plena gira mundial amb 7 raons per fugir. La pel·lícula està tenint una carrera increïble fora d’Espanya: en dos mesos ja hem estat als Estats Units, Bèlgica, el Brasil; la setmana que ve toca empalmar Corea, República Txeca, Suïssa abans d’una tardor més boja encara. Abans de cada viatge hi ha un enorme treball previ sobre com enfocar la pel·lícula davant d’una cultura diferent a la teva.

A cada viatge caldrà ser més humil davant la immensitat creativa del planeta i més observador davant la varietat de la seva gent, les seves cultures, els seus idiomes. Allunyar-se de si mateix per crear, reinventar-se i arriscar… o morir.

Martín Samper, productor de No Hay Banda.

Article publicat a Infoproa, el butlletí de PROA (Productors Audiovisuals Federats).