Fa pocs dies se celebrava el Laboratori sobre el futur de la creació cultural i mediàtica, organitzat per la Coalició per la diversitat de les expressions culturals (CDEC) i l’Escola dels Mèdia de la Universitat del Quebec. Entre altres factors per al futur de les indústries culturals i creatives, dins les quals destaca i molt l’audiovisual, s’ha ressaltat l’element educatiu al costat de la potenciació i difusió de la sobirania cultural i el seu imaginari col·lectiu.
Educació en l’audiovisual. Fem una mica d’història. Amb la signatura del president Francesc Macià, el 1932, el Govern acordà la creació del Comitè de Cinema de la Generalitat de Catalunya. I un any més tard es posava en marxa el programa educatiu Els cinemes a les escoles en el qual van participar unes 75 escoles del país, amb projeccions a les sales de cinema de diverses poblacions, que anaven acompanyades de conferències.
Va ser un ambiciós programa que volia introduir el cinema a l’ensenyament i fer d’aquest una eina divulgadora de la cultura en general. Pretenia impulsar la formació del professorat en aquesta matèria a tots els cicles formatius i la creació d’una cinemateca de “films culturals”. Però tant aquest programa com el projecte de creació de l’Escola de Cinema de Catalunya, amb el qual es volia convertir Montjuïc en el “Hollywood català”, així com tantes altres propostes transformadores, com el projecte de dotar el país d’una televisió, van quedar estroncades per l’aixecament feixista espanyol i la llarga i dolorosa dictadura posterior.
Enguany, per tant, commemorem el 90è aniversari d’aquest programa pioner a Europa. I tocaria poder-ho fer amb ja un projecte acordat amb tot el sector i un calendari d’implementació de l’educació en l’audiovisual a totes les aules del país. I per fer-ho i fer-ho bé cal comptar a les entitats que treballen exitosament en aquest àmbit educatiu: des de la veterana Drac Màgic, a AulaMèdia o A Bao A Qu, sense oblidar els programes pedagògics de la Filmoteca de Catalunya o la tasca ingent de la seixantena de cineclubs i de la seva federació.
Lleis i més lleis que no s’apliquen
Perquè per legislació, que no en falti! Tenim tres lleis sobre aquesta matèria: la Llei de l’audiovisual (articles 111.e i 124), la Llei d’educació (articles 21.2.h, 58.2.b i 50.2.b) i la Llei del cinema (article 45). Totes tres assenyalen que l’educació en l’audiovisual ha de formar part del sistema educatiu. I, concretament, la Llei del cinema assenyala que aquesta difusió de la cultura audiovisual a les escoles i instituts ha de ser implementada a partir de l’acord entre l’Institut Català de les Empreses Culturals, el Departament d’Educació i el sector audiovisual del país. És més, l’article 45 indica que aquesta educació ha de tenir, dins dels seus objectius fonamentals, “la creació de nous públics” i “la promoció del coneixement de les obres en versió original catalana”. Dues qüestions claus per al futur del nostre audiovisual, sobre les quals organismes com l’Acadèmia del Cinema Català n’han fet esment en diverses ocasions.
Però des de l’aprovació de la primera llei, ara fa més de 17 anys, no hi ha hagut cap materialització d’aquests preceptes. Cap ni una. De fet, només s’ha produït un resultat indirecte, que és el conveni entre el Consell de l’Audiovisual i el Departament d’Educació, signat el 2017, pel qual va néixer el programa EduCAC. Un programa que no deixa de ser una activitat voluntària de les escoles i no pas un element curricular. I, a més, sobre la cultura audiovisual només dedica dues de les seves 13 unitats didàctiques. Una amb un títol tan discutible com Cinema, més que entreteniment, i l’altra sobre els videojocs que, a més de no descriure’ls com a continguts culturals, se centra en els riscos addictius. Sense negar pas l’interès del programa pel que fa a tot allò que vincula al coneixement i la mirada crítica dels mitjans i les xarxes socials, aquest se situa molt lluny del que estem parlant.
Davant la futura llei de l’audiovisual, que ha de rellevar una envellida legislació de fa quasi dues dècades i estirar tot el possible els marges de la llei estatal, tenim l’oportunitat que –sigui quan sigui aprovada la seva proposta per part del Govern– d’una vegada per totes, els currículums educatius de les diverses etapes d’escolarització incorporin aquesta matèria. Que passi del text legislatiu a la realitat de les aules, que és el que importa. Seria una llàstima deixar passar aquest 90è aniversari sense reprendre el fil roig de la història i situar-nos entre els països que han fet de l’educació en la cinematografia i audiovisual una prioritat.
Vaja, que deixem de passar vergonya perquè la pel·lícula Estiu 1993 de la multipremiada directora Carla Simón hagi estat una de les propostes cinematogràfiques per als centres educatius francesos i no pas dels nostres. Simplement perquè no tenim, encara!, cap programa educatiu similar.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
