Al començament del 2020, els mitjans de comunicació destacaven que els cinemes espanyols havien registrat més de 105 milions d’espectadors el 2019 i havien recaptat 624 milions d’euros, la millor xifra des de feia deu anys, segons les dades de la consultora Comscore. Tot just cinc mesos després, l’escenari és totalment diferent. L’arribada del coronavirus va comportar el confinament i, entre moltes altres coses, el tancament dels cinemes. Els experts afirmen que en aquesta situació la indústria cinematogràfica s’ha vist obligada a repensar l’esquema de negoci i això tindrà conseqüències en el futur a curt, mitjà i llarg termini. “Han hagut d’acceptar que el cinema i internet, a la qual fins ara es veia com un enemic, estan condemnats a entendre’s”, assenyala Elena Neira, professora col·laboradora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). “Aquesta situació ha servit, per una qüestió de necessitat, per eliminar els prejudicis de veure cinema a casa”, afirma.

I és que el bloqueig de les estrenes previstes ha tingut efectes immediats en les grans companyies distribuïdores. Com explica la professora de la UOC, un d’aquests efectes és que han comprovat que hi ha un recorregut comercial per a les estrenes directes en vídeo a la carta, com ha passat amb Troll’s World Tour, que Universal va estrenar en modalitat de lloguer en plataformes el dia 10 d’abril. Disney també va decidir saltar-se la finestra dels cinemes amb Artemis Fowl, que ara estrena directament en la seva plataforma Disney+.

De la butaca de cinema al sofà de casa

Hi ha hagut un canvi de mentalitat que comportarà un canvi d’escenari”, explica Neira, que també és membre del Grup de Recerca en Aprenentatges, Mitjans i Entreteniment (GAME) de la UOC. “Les grans empreses, que són les que poden promoure realment el canvi i també les que faltava que s’unissin a aquesta revolució digital, han estat les que han dit que els ha agradat aquesta experiència i que probablement la repetiran en el futur”, afegeix.

Això significa que el cinema a les sales es morirà? La resposta dels experts és que és possible, però només per a un tipus determinat de pel·lícules. “El que hem entès i hem viscut com a cinema patirà modificacions i transformacions importants, però no desapareixerà. El cinema a les sales no es morirà del tot”, assenyala Jordi Sánchez Navarro, director dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC, que pensa que el que passarà és que es produirà una polarització entre els grans esdeveniments cinematogràfics, “que continuaran omplint les sales esporàdicament, i les produccions petites i mitjanes, que potser sí que quedaran relegades a un consum a la pantalla domèstica per via de l’streaming”.

Comparteix la seva opinió Elena Neira, que recorda l’informe de MoffettNathanson titulat Say Goodbye to Hollywood, en què Michael Nathanson dibuixa un escenari amb un futur incert per al cinema. En aquest informe adverteix que la majoria de les sales estan situades en centres comercials i que els centres reobriran amb limitacions, cosa que reduirà la circulació natural de públic als cinemes. A més, les sales que obrin hauran de sobreviure uns quants mesos operant amb un terç de l’aforament, i això representarà uns ingressos que, en el millor dels casos, també seran d’un terç del total. Per això, tant Neira com Sánchez pensen que les dificultats més grans seran per a les produccions petites i mitjanes, que tindran complicat competir amb les grans.

Un blockbuster, una pel·lícula que ha costat 200 milions, s’ha d’estrenar en cinemes perquè no es pot amortitzar en vídeo a la carta, ja que està pensat per generar un gran impacte econòmic en la primera finestra dels cinemes i després tot un conjunt de beneficis addicionals que estan vinculats al fet que s’ha convertit en un gran èxit de taquilla”, explica Elena Neira, que esmenta com a exemple d’aquests beneficis la venda de marxandatge o el mateix fenomen que provoca el fet d’aconseguir un rècord d’espectadors. “L’estrena als cinemes és la palanca que impulsa l’efecte dòmino en la resta de les finestres. Sense l’estrena, aquestes pel·lícules no es podrien fer, necessiten els cinemes”, afirma.

La situació, però, no és la mateixa per a les produccions petites i mitjanes. Malgrat que seria possible estrenar-les, la implicació econòmica que comporta estrenar una pel·lícula als cinemes en termes de campanyes de màrqueting, anuncis publicitaris o compra d’espais en marquesines, i a més el fet d’haver de competir directament amb grans èxits de taquilla, són dificultats complicades de salvar. “Això fa que no siguin prou rendibles per sobreviure en aquest context, especialment al final d’aquest any i al començament de l’any que ve, quan els cinemes estaran saturats de grans estrenes”, diu la professora de la UOC.

És precisament una de les pors dels mateixos professionals de la indústria, que tenen por pel seu futur. Segons una enquesta que s’ha fet entre professionals del cinema i s’ha publicat a Stephen Follows Film Data and Education, després de la irrupció del coronavirus i de la paralització d’una gran part de la indústria, gairebé la meitat de les persones que treballen en la indústria de l’entreteniment audiovisual identifiquen com la principal o segona preocupació que tenen el futur de l’empresa per a la qual treballen.

La supervivència dels festivals

Mentre la indústria cinematogràfica pateix una aturada que ha fet canviar la butaca de cinema pel sofà de casa, els grans festivals han buscat una sortida en l’escenari virtual. L’aposta s’ha materialitzat en propostes com We Are One: A Global Film Festival, que durant deu dies va oferir a YouTube un programa seleccionat pels festivals de Tribeca, Canes, la Berlinale, la Mostra de Venècia o Sant Sebastià, entre d’altres. En aquest cas, però, l’alternativa virtual sembla que es tracta únicament d’una excepció en l’edició del 2020, ja que ningú pateix per la desaparició física d’aquestes trobades.

“Cal pensar que tant la xarxa de contactes professionals que es produeix en els festivals com el valor promocional per a les pel·lícules no tenen sentit si no es duen a terme de manera presencial”, afirma Jordi Sánchez Navarro, coordinador del grup de recerca GAME. El professor de la UOC assegura que tant els festivals que són molt rellevants per a la indústria com els que tenen una gran comunitat d’aficionats vertebrada al voltant de l’esdeveniment “tenen el futur assegurat, ja que el tipus d’experiència que proporcionen als seus públics i als seus grups d’interès depèn molt de les interaccions cara a cara”.

Malgrat això, el 2020 sí que representa una incògnita pel que fa a la repercussió que tindrà la suspensió presencial. “Aquests festivals són el tret de sortida de les campanyes per a tots els premis importants de la cinematografia”, apunta Elena Neira. Tal com explica, representen una plataforma no tan sols de circulació del producte, sinó també de prescripció, ja que el fet de guanyar o tenir una menció en un certamen funciona com una eina de promoció molt poderosa, com va passar l’any passat amb Joker o Paràsits. “Tot i que els festivals digitals són una manera fantàstica d’acostar el contingut al públic, això només és una part del paper que tenen aquests certàmens. I l’aturada d’enguany tindrà més impacte que altres efectes del coronavirus en la indústria”, afirma la professora de la UOC.

Tornar als clàssics?

Una altra de les conseqüències de la pandèmia per la Covid-19 és que el confinament ha disparat les hores que passem davant de la petita pantalla. El mes de març va acabar com el de més audiència en la història de la televisió, amb 4 hores i 45 minuts de mitjana per persona, segons l’informe que Barlovento Comunicación, amb dades de Kantar, va emetre al començament d’abril. I en acabar l’abril, un altre informe anunciava que aquesta xifra històrica es tornava a superar i que s’arribava a 5 hores i 2 minuts per persona. Netflix també batia els seus rècords: en un comunicat publicat a Variety, afirmava que els primers quatre mesos d’aquest any havia augmentat el nombre de subscriptors en 16 milions.

Amb els rodatges paralitzats durant mesos, el problema podria ser ara la manca de continguts davant d’un públic que no fa altra cosa que augmentar-ne el consum. Una situació que segons Jordi Sánchez Navarro es podria aprofitar per tornar als clàssics. “Podria ser una oportunitat magnífica perquè el públic conegui més a fons la història del cinema. Hi ha moltíssima producció, per exemple la dels grans estudis del Hollywood clàssic, que no està disponible a les plataformes d’streaming”, recorda el professor de la UOC, que tot i que considera que la indústria audiovisual recuperarà aviat el ritme de generació de continguts nous, pensa que l’edat daurada dels clàssics hi podria cabre perfectament. “Fins i tot pensant en un món ideal, podríem assistir també a la revitalització d’una bona part de la història de la televisió. Per què no podem pensar que algunes plataformes d’streaming recuperin clàssics de la televisió? Ens podríem convertir en espectadors amb voluntat exploradora i amb ganes de deixar-nos sorprendre per clàssics que mantenen intacta la capacitat de fascinació”, conclou Sánchez Navarro.

Bea González, periodista.

Article publicat a UOC News.