Marta Arjona Blasco (Valls, 1992) dirigeix la productora audiovisual i fotogràfica vallenca DansPXL. Graduada en Comunicació Audiovisual i Periodisme a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, a més d’un Màster en Comunicació Estratègica. Apassionada de la dansa des de petita, ara posa en valor les seves dues grans vocacions. Així, el seu segell audiovisual –especialitzat en dansa i arts escèniques– està recollint els seus fruits a l’estranger amb el videodansa Memòria de les oblidades, que ja suma 46 seleccions internacionals més vuit premis, el darrer el cap de setmana passat a Portugal. A Exterior.cat, Arjona denuncia les incomoditats que genera la temàtica de la memòria històrica a l’Estat espanyol, tot el contrari que en l’aparador internacional.
Com t’especialitzes en el format de videodansa?
He ballat des que tenia dos anys i com a treball de final de grau vaig fer un videodansa. Aquest format em va interessar i veient un buit en el mercat vaig decidir especialitzar-m’hi. La dansa té un llenguatge propi que cal respectar des de darrere la càmera.
Què el fa atractiu un projecte de videodansa?
Amb la dansa es poden explicar moltíssimes coses i si hi sumes l’audiovisual pot ser molt potent. Però és un àmbit que molt sovint no està explotat. I quan es fa, habitualment, és des de la cara crua de la dansa.
Posa’m un exemple.
L’últim cas és l’estrena aquests dies a Netflix de Las niñas de cristal, que mostra l’anorèxia, la bulímia o els sabotatges entre companyes. A la dansa hi ha molt més que això i es poden explicar moltes coses amb el seu llenguatge, com ho demostra el nostre videodansa Memòria de les oblidades.
Què hi expliqueu?
És una producció de videodansa que ret homenatge a les dones que van morir al convent-presó de les Oblates de Tarragona a causa de les dures condiciones carceràries, i a l’única dona afusellada a la ciutat durant la repressió franquista. Aquesta peça, basada en fets reals, és una adaptació del llibre, amb el mateix títol, escrit per la tarragonina Tecla Martorell i de l’espectacle de dansa, amb el mateix títol, creat per la companyia de dansa tarragonina La Im.Perfecta.
Com es va cuinar el projecte?
El videodansa es va rodar al Convent de les Arts d’Alcover, a finals de 2020 i en plena pandèmia, a partir d’un espectacle de dansa amb el mateix nom estrenat a principis de 2020 per la companyia de dansa La Im.Perfecta. La codirecció coreogràfica i adaptació del videodansa va a càrrec de la jove tarragonina Raquel Rodríguez, que amb tan sols 17 anys va adaptar Memòria de les oblidades al format escènic com a treball de recerca de batxillerat, i posteriorment entre ella, Maite Blasco i jo l’hem portata al format videodansa.
“La dansa té un llenguatge propi que cal respectar des de darrere de la càmera”
El projecte està rebent el reconeixement del sector a l’estranger, l’últim, el passat cap de setmana a Portugal.
[Somriu] Sí, en el cas de Portugal és rellevant el fet que el concurs comptava amb tres categories: nacional, internacional i d’Honor. Nosaltres vam presentar-nos a les categories d’internacional i d’Honor, però el jurat no només va escollir-nos per a la categoria d’Honor, sinó que ens va atorgar el primer premi d’aquesta categoria.
46 seleccions internacionals més vuit premis arreu del món. Es diu aviat.
Sí, és brutal. Sobretot perquè en els premis hi ha professionals referents del sector; és el cas del premi al millor curt jove que vam rebre a FESCIMED, a Madrid, amb la presència de Mercedes Milà. Que el sector et premiï i valori la teva feina et dona una empenta per seguir treballant fort. Però, a més, ja no només ens premien en festivals de dansa o videodansa, sinó que també hem rebut alguna distinció en festivals de cinema.
Què suposa?
Aquest projecte està obrint portes a què es doni a conèixer i es familiaritzi el format de la dansa i el videodansa. A més, que a través de la dansa es poden explicar moltes coses que commoguin la societat.
Per què el reconeixement té més protagonisme a l’estranger?
Tot i que hem rebut seleccions i premis a Espanya, en especial a Madrid, en alguns festivals de l’Estat espanyol hem estat censurades perquè la temàtica de la memòria històrica –que és el fil conductor del nostre projecte– encara genera certes incomoditats. Fins i tot, ja no només no hem tingut opció a guanyar un premi, sinó que s’han negat a seleccionar-nos el projecte, no per la seva qualitat sinó per la seva temàtica.
Per què hi ha censura?
Perquè en segons quins àmbits en ple segle XXI encara no hi ha prou llibertat per explicar-les. I nosaltres només volem reivindicar una història d’unes dones que mereixen tenir el seu protagonisme i no ser oblidades, com diu el títol del projecte.
“Aquest projecte està obrint portes a què es doni a conèixer i es familiaritzi el format de la dansa i el videodansa”
Així i tot, hi ha alguns espais –com ara a Madrid– que sí que han mostrat interès.
La setmana passada vam presentar-ho a la Biblioteca Històrica Marqués de Valdecilla de la Universitat Complutense de Madrid. En aquest cas vam tenir una gran acollida per part del públic assistent, format majoritàriament per estudiants, catedràtics i historiadors. En el cas de Catalunya, anem visionant-la arreu. En els pròxims 15 dies és previst projectar-la a la Universitat Rovira i Virgili, a la Conca de Barberà i al Centre Cívic la Barceloneta.
Més enllà de Memòria de les oblidades, des de la productora heu explicat altres històries.
Sí, en altres projectes de videodansa, hem explicat històries en femení, com ara una producció sobre la meva àvia i la meva besàvia que van emigrar cap a Tarragona des d’Andalusia als anys 60 com moltes altres famílies. Es pot explicar absolutament de tot i és un llenguatge que convida a explorar i a explotar.
Quins projectes teniu a curt i mitjà termini?
Actualment, des de DansXPL estem immerses en la preproducció d’un nou projecte centrada en la memòria històrica que rodarem d’aquí a un mes a Madrid amb la participació dels ballarins Beth Andrews i Marc Comellas. A més d’un segon videodansa que es rodarà a Valls el setembre vinent en una botiga centenària. Sense oblidar-nos de Memòria de les oblidades esperem seguint recollint reconeixements arreu.
