Joan-Elies Adell (Vinaròs, 1968) és poeta i assagista, i va ser el primer director de l’Oficina de la Generalitat a l’Alguer (Sardenya, Itàlia) durant 12 anys (2009-2017). Actualment viu a l’Alguer amb la seva família i s’acaba d’incorporar com a tècnic cultural de la delegació catalana a Itàlia. Professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat Oberta de Catalunya i professor visitant a la Universitat de North Carolina a Charlotte, també va dirigir la Institució de les Lletres Catalanes (2018-2019). Com a poeta i assagista, ha publicat una munió de volums, la seva obra està traduïda a diversos idiomes i ha estat inclosa en diverses antologies. A més, ha guanyat els premis de poesia Alfons el Magnànim de València, la Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona, el Parc Taulí de Sabadell, així com el premi de la crítica dels escriptors valencians. A Exterior.cat, Adell traça la situació actual del català a l’Alguer.
De Vinaròs a l’Alguer passant per Charlotte. Aquest seria el seu camí vital?
Sí, a l’Alguer hi vaig arribar per un encàrrec del Govern i explícitament de Margarida Aritzeta, aleshores directora general d’Assumptes Interdepartamentals, que depenia de l’àrea de Vicepresidència a mans de Josep-Lluís Carod-Rovira. Per mi va ser un canvi molt gran, tenint en compte que quan se’m va fer la petició jo era als Estats Units i, a més, sempre havia tingut clar que volia dedicar-me a la docència.
Què el va atraure de la proposta d’obrir una oficina de la Generalitat a l’Alguer?
Amb Aritzeta havíem coincidit com a companys a la Universitat Rovira i Virgili. Sabia els meus coneixements d’italià i les meves ganes d’explorar nous territoris. El que més em va atraure era començar absolutament de zero, que no hi havia ni l’oficina.
Com es va gestar l’obertura a l’Alguer?
L’obertura d’una oficina va ser una petició expressa feta a la Generalitat per part del síndic, l’Ajuntament i la mateixa ciutat de l’Alguer. Coneixien la Casa de la Generalitat a Perpinyà i van demanar que el Govern fes el mateix esforç econòmic d’obrir una delegació. És el primer i únic cas que la terra d’acollida et demana que t’hi instal·lis.
Què recorda dels inicis?
La primera tasca va ser adequar l’oficina com a seu de la delegació, un espai que ens va cedir l’ajuntament de l’Alguer. Així que vaig veure créixer la delegació des del no-res. Quan vaig aterrar a l’Alguer com a delegat em veien com el salvador de la llengua.
I què els deia, aleshores?
Que jo venia a ajudar-los, i que no podia substituir la feina que havien de fer les institucions, des de locals fins a estatals. És a dir, eren ells, com a ciutadans de l’Alguer i d’Itàlia que l’havien de salvar. Nosaltres posar la nostra experiència i els nostres recursos per ajudar-los a garantir la pervivència de la llengua. Salvant les distàncies, és el mateix cas que l’occità a la Vall d’Aran. Així i tot, va ser una tasca molt pedagògica.
“Quan es produeix un trencament generacional de la llengua com va patir l’Alguer amb el català, recuperar-la és molt difícil”
Quina peculiaritat té el català de l’Alguer com a llengua minoritària?
L’Alguer és una ciutat de 40.000 habitants, és una dada a tenir en compte, ja que no és senzill posar en marxa una estratègia de política lingüística en un espai territorial tan concret. A l’Alguer hi conviuen majoritàriament tres llengües: l’italià, el català de l’Alguer i el sard. Del que em sento més orgullós és d’haver fet entendre a les institucions sardes i italianes de l’existència d’una minoria lingüística –la catalana–, i al mateix temps treballant amb la resta de llengües minoritzades d’aquest territori.
En què va consistir aquest treball compartit?
Des de l’Oficina del Govern a l’Alguer vam posar a l’abast el model de normalització lingüística. En un país com Itàlia on estan reconegudes una tretzena de llengües minoritàries, en el cas del català tenia l’avantatge que el referent no era un estat, sinó una regió amb una política lingüística reeixida i salvant tots els obstacles de convivència que tothom ja coneix.
La situació sociolingüística del català a l’Alguer és comparable a la que es viu a Perpinyà?
A l’Alguer possiblement es parla més català que a Perpinyà, però el gruix de la població és molt més petit, ja que és una ciutat de només 40.000 habitants. Ara bé, a Perpinyà, la tasca que s’està portant a terme en l’àmbit del català a l’escola està sent molt positiu. En canvi, a l’Alguer la presència del català a l’escola és molt més complex.
Per què?
Perquè la gran majoria dels mestres –majoritàriament d’edat avançada– no són catalanoparlants, i d’alguna manera, la seva prioritat no és intentar donar un cop de mà a una llengua minoritària com és la nostra. I, a més, no hi ha relleu generacional. Si tornem a Perpinyà, La Bressola és una escola privada que està impregnant un fort arrelament amb la llengua amb els infants. A l’Alguer, en canvi, no hi ha cap iniciativa similar a La Bressola que pugui donar més consistència al català.
“La cultura catalana a Itàlia encara és força desconeguda. La diferència amb l’espanyola no sempre és fàcilment entesa”
La supervivència del català a l’Alguer està assegurada?
És difícil fer un pronòstic, però hi ha elements que fan que la supervivència tingui més dificultats, especialment perquè en els darrers anys hi ha hagut un procés d’emigració italiana cap a Sardenya que fa que la llengua més forta, en aquest cas l’italià, tingui molta més incidència. Aquesta realitat ve de lluny.
De lluny?
Hi va haver un moment que es va produir un trencament generacional provocat per les recomanacions dels mestres a les famílies que els fills estudiessin únicament l’italià en detriment d’altres llengües com el català. Quan es produeix un trencament generacional de la llengua, com va patir l’Alguer amb el català, recuperar-la és molt difícil.
Sempre es parla del català com a llengua minoritària, però, en canvi, s’usa molt més que altres llengües de països de la Unió Europea.
Sempre dic que els que som estranys som nosaltres, els catalans. Perquè arreu ens tracten com una llengua minoritària quan no és cert. El català és una llengua forta, i amb tots els obstacles i pressions que ha rebut al llarg de la seva història, ha sobreviscut, és viva.
Vuit anys de servei al país des de l’Alguer. Va ser enriquidora l’experiència?
Representar el teu país és una cosa molt bonica, i a més en un lloc –l’Alguer– que ens esperàvem. I especialment treballar per la cultura i la llengua catalana en un lloc on és vista positivament i, al mateix temps, en una situació compromesa i de vulnerabilitat.
Què n’ha quedat del seu llegat?
Més enllà de tota la tasca feta en relació a la llengua i a la cultura catalana, hi ha una celebració que s’ha arrelat a l’Alguer: la festa de Sant Jordi. Després d’explicar-la, ara tothom l’espera. És un dia molt celebrat per les associacions i els catalanoparlants del territori.
“L’Oficina de la Generalitat a l’Alguer és el primer i únic cas que la terra d’acollida et demana que t’hi instal·lis”
La tardor de 2017, com la resta de delegacions i oficines catalanes al món, es va veure obligat a tancar l’Oficina de l’Alguer i a deixar el seu càrrec amb l’aplicació del 155 per part del Govern espanyol.
Hi ha un moment en el qual totes les oficines de les delegacions van ser destituïdes, però en el meu cas va ser diferent. Mentre tots els meus companys delegats van ser acomiadats, des de l’Oficina de l’Alguer vam poder treballar i cobrar la nòmina un parell de mesos més. Suposo que algú més tard se’n devia adonar, i després sí que van tallar-nos l’aixeta [riu].
Aquesta primavera s’ha incorporat a la Delegació del Govern a Itàlia com a tècnic cultural.
Així és, és una tasca que ja vaig fer un cop es va obrir la delegació catalana a Roma, més tard que a l’Alguer. La meva tasca és donar suport a la delegació en l’àmbit de la diplomàcia cultural, ja que després del 155 es van trencar alguns ponts. La prioritat és enfortir i projectar la marca Catalunya des de l’àmbit cultural seguint les directrius de l’Institut Ramon Llull i del Departament de Cultura a través de l’ICEC.
Quin paper juga la cultura catalana a Itàlia?
És força desconeguda, encara. Com passa en altres llocs del món, la diferència entre la cultura catalana i espanyola no sempre és fàcilment entesa. Ara bé, el procés d’independència ha fet entendre que són dues realitats diferents. Així i tot, fa falta donar-li el relleu i la visibilitat que la cultura catalana es mereix.
I mentrestant, encara té temps a fer de poeta.
Mai he deixat de fer de poeta! [riu] tot i ser professor, director de l’Oficina a l’Alguer o director de la Institució de les Lletres Catalanes. La poesia m’ha donat moltes coses, una d’elles, participar en certàmens i intercanvis arreu. Però també conèixer altres autors, traduir escriptors culturals. M’agrada ser partícip d’aquesta xarxa cultural a través de la traducció que serveixi per donar a conèixer la literatura i la cultura catalana.
Acaba de publicar el llibre Niente è personale (Res és personal).
Res és personal és un poema en català escrit el 2018, i que ara ha estat traduït per Francesco Esposito de forma magistral a l’italià. És una mirada enrere, amb una sèrie de preguntes. Un text que promet sorpreses, descobertes, angoixes consoladores, moments efímers com l’epíleg oníric, però completament real.
15 anys vivint a l’Alguer, tot i néixer a Vinaròs. Encara hi treus el cap per casa?
Sempre que puc, hi tinc família i amics. Inevitablement, la ciutat ha canviat moltíssim. En la meva memòria hi queda aquella ciutat de la meva infantesa i joventut, i ha canviat. Les persones canvien i les ciutats, també.
