Foto: Maria Casas / Editorial Comanegra
Gemma Pasqual i Escrivà (Almoines, 1967) ha exposat els casos de 22 dones torturades a la comissaria de la Via Laietana, a Barcelona, des de l’època franquista fins al 2019. Torturades va publicar-se fa gairebé un any i continua més vigent que mai, portant fins a l’actualitat una època fosca i de molt silenci on els opressors gaudien d’una impunitat sense límits. Pasqual, que va deixar de banda la seva formació com a comptable per dedicar-se a l’escriptura, s’ha forjat una carrera prolífica on connecta amb el públic jove i amb el públic més adult i, des del 1998, porta històries que enganxen el lector. Amb Torturades, pretén seguir alçant la veu de les oprimides al bell mig de la capital catalana, i a Cultura 21 explica quina reacció han tingut els lectors després de descobrir, cas per cas, el seu darrer llibre.
Quina acollida està tenint Torturades?
[Somriu] Està tenint molt bona acollida. Inicialment no sabia quina acceptació podria tenir, perquè més que un llibre és una denúncia. Prova d’això és que qualsevol presentació que fem pels Països Catalans omplim les sales de persones encuriosides a saber què va passar a la comissaria de Via Laietana. El que més ens crida l’atenció és que hi ha casos que van tenir lloc el 2019!
Et va sorprendre, conèixer que fa només sis anys, encara hi va haver tortures?
Em va sorprendre i no, perquè hi ha casos de denúncia que surten cada dia, però sí que és veritat que em va frapar molt. No és el mateix sentir o llegir una notícia que tenir una persona davant teu que t’està explicant què li van fer a la comissaria de la Via Laietana.
Per què et vas decidir a fer un recull d’aquests testimonis?
Jo ja coneixia casos, sabia que a Via Laietana es torturava gent, sobretot en l’època de la dictadura de Francisco Franco, però al programa FAQS, de TV3, van sortir dos casos on explicaven com els havien torturat. Sabia que s’havien explicat els casos d’altres països, però en el cas dels Països Catalans no vaig trobar res. Així que vaig fer unes quantes trucades per preguntar, per saber, però a qui trucava no sabien dir-me res. I a partir d’aquí vaig començar la meva investigació.
“Torturades és una eina d’ajuda a totes les entitats que estan lluitant a favor de la memòria democràtica”
De tots els casos, n’hi ha algun que t’hagi emocionat o sorprès més?
D’alguna manera, tots. Els he tractat de manera individualitzada, però és cert que el cas de la Xènia, el 2019, em va frapar, o el cas de Carmen González, una dona d’ètnia gitana.
Un cop enllestit tot el procés d’investigació i de veure’t cara a cara amb els testimonis, has pres més consciència del què van escenificar les tortures a Via Laietana?
Clar, i fins i tot he vist com es repeteixen alguns patrons, això és terrorífic. Hi ha un testimoni que explica al llibre que, mentre l’estaven torturant, estaven presents uns joves aprenents de policia que més tard infligirien les mateixes tortures a altres persones. També cal saber que, al principi, era la Gestapo qui els alliçonava, però més tard, tot i la impunitat que tenien i que els donava igual deixar marques, l’FBI els va ensenyar a no deixar-ne.
És a dir, es repetien patrons i comportaments?
Sí, i em fixava en les edats. Quan sentia els àudios que havia gravat, parlaven persones que tenien 17 o 18 anys, i els paral·lelismes amb altres casos eren molt grans.
Foto: Maria Casas / Editorial Comanegra
Reviure-ho més tard, quan tornaves a sentir les gravacions, era encara més impactant?
Sí, però tenia una tècnica periodística. Primer buscava informació, després m’entrevistava amb cada testimoni les vegades que fessin falta, i intentava no emocionar-me massa quan estàvem reunides. Però quan anava al cotxe era quan sortia tot i els moments més forts eren quan sentia els àudios, perquè a casa me l’havia de posar més d’una vegada, i he arribat a plorar.
Has tractat els anys del franquisme, però també els primers de la democràcia fins al 2019. Hi havia diferències entre les tortures d‘uns anys i d’altres?
He vist que es repeteixen molts models i hi ha persones que volen diferenciar els tipus de tortura, però sempre m’agafo al que diu l’ONU, i tots els casos que apareixen al llibre són casos de tortura. El que també es repeteixen són les causes per les quals es tortura.
Quines són?
Una d’elles, per treure informació a aquestes persones, i era molt bèstia fins que trobaven els noms que buscaven. Però en els darrers anys he trobat que torturaven per desmobilitzar, maltractant i torturant els joves, per després pagar la pena de banqueta, mantenint-los pendents de judici.
“Als Països Catalans som poca gent, però podríem ser referents així com ho són els autors del nord d’Europa”
Creus que aquest segon tipus de tortura no provoca l’efecte contrari, el de fer que els joves es mobilitzessin més encara pels seus ideals?
No, perquè si estem parlant de persones conscienciades és diferent, però el que fan és restringir el dret democràtic de la llibertat d’expressió. Així, tenen por, i els pares d’aquestes persones també.
Pesa més la por al dret de manifestar-se.
Clar, és la llei mordassa, per exemple. Quan els joves denunciaven, rebien una contradenúncia per part de la Policia i això és molt dur, perquè durant molts anys la denúncia acompanyarà els joves. En el cas de les dones no polítiques, les desmobilitza.
En actes de presentació del llibre, on has recollit 22 casos, s’han apropat a tu persones que també van rebre les tortures dels testimonis que expliques?
Sí, i quan m’ha passat ha estat difícil de gestionar-ho, perquè aquestes persones tenien ganes d’explicar la seva història. Les he escoltat, però no faré una segona part del llibre.
Per què?
No vull, i tampoc vull fer un altre llibre d’aquí a 20 anys sobre el que va passar el 2019.
Foto: Maria Casas / Editorial Comanegra
Quines reaccions ha provocat el llibre per part dels partits polítics?
Evidentment, no m’interessen ni el PP ni Vox, però ens hem reunit al Parlament de Catalunya amb la mesa del Parlament, i de Junts, ERC i els comuns vam rebre una resposta positiva. A l’Ajuntament de Barcelona també s’han aprovat resolucions per tal de tancar Via Laietana, i també vaig assistir al Senat on em vaig entrevistar amb Félix Bolaños.
Com va anar aquesta trobada?
Ell reconeix les tortures durant el franquisme, però considera que la comissaria de Via Laietana ja està resignificada dins d’una policia democràtica. Jo li vaig dir que la seva obligació com a ministre de la democràcia és investigar-ho, perquè tenim testimonis de tortures en democràcia, però em va respondre que si no li deia un jutge no ho faria, així que no ens vam posar d’acord.
Què ha aportat Torturades?
És una eina d’ajuda a la feina que fa la Comissió de la Dignitat i totes les entitats que estan lluitant a favor de la memòria democràtica, no de la memòria històrica, contra la tortura.
L’Ajuntament de Barcelona ha instal·lat rajoles amb paraules com ‘justícia’ a les portes de la comissaria. Com valores aquests gestos?
Això no és prou, no és res. Aquestes llambordes haurien de dur els noms de les persones torturades, com s’ha fet en altres llocs del món, i hauria d’haver una resignificació de l’edifici. Els carrers són de l’Ajuntament, tot i que l’edifici sigui de l’Estat, caldria haver-hi unes plaques més grans, l’Ajuntament de Barcelona no està fent prou.
Has escrit per a molt públics i molt diferents. On et sents més còmoda?
Em sento còmoda escrivint per a joves i per a adults. Quan començo un projecte em sento còmoda, sinó no el començaria, però també funciono per coses que m’interessen, i és el cas de Torturades.
“Torturades? Més que un llibre és una denúncia”
Fas la mateixa feina quan escrius per a joves o quan escrius per a adults?
Sí, però canvia el públic. Per exemple, quan vaig escriure un llibre sobre tortures a Xile i que adreçava als joves, ho tractava d’una manera diferent. Però m’apassiona escriure i estic còmoda en tots els pals [riu].
Vas deixar la teva feina per dedicar-te, només, a escriure. Vas tenir clar que ho volies fer?
El meu home em va donar molt suport, perquè volia ser una escriptora com soc ara, professionalitzada i poder viure d’això. De fet, soc de les poques que em puc permetre viure d’escriure. Seria molt difícil compaginar-ho amb una altra feina, així que vaig fer un pas complicat. Però soc molt tossuda i vaig tenir molt suport per fer-ho, es tracta de treballar molt en una feina que m’agrada, i estic molt orgullosa d’haver trencat fronteres amb llibres que s’han traduït a llengües com, per exemple, l’italià.
Creus que la literatura catalana té trets d’identitat propis? És fàcil identificar-la?
Crec que sí, això passa amb totes les literatures. Nosaltres tenim autors i autores molt bons, i sempre he pensat que, com que als Països Catalans som poca gent, podríem ser referents així com ho són els autors del nord d’Europa. Nosaltres fem molt bona literatura, toquem tots els pals, i crec que tenim signes d’identitat.
Tens algun projecte que s’estigui cuinant?
Sí, és una novel·la de dones, i em venia de gust després de fer Torturades. Estic molt orgullosa d’ella, parla de dues dones i ja la tinc al forn. Era una necessitat, la vaig començar abans de Torturades, però la vaig deixar perquè no podia fer les dues coses alhora. Vaig tornar a aquesta novel·la per necessitat, la meva ment havia de deixar la comissaria, i parla de dones valentes i empoderades, però no puc explicar res més [riu].
