Foto: Maria Cerezuela
Manuel Pérez (Alcoi, 1981) i Núria Cañamares (Igualada, 1983) són les cares visibles d’Entreacte, la revista cultural que edita l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya i que celebra el seu 35è aniversari. Ho ha fet renovant el disseny de les edicions impresa i digital com a eines de futur que s’adapten als actuals reptes comunicatius. A Comunicació 21, tant Pérez com Cañamares tracen el recorregut de present i de futur de la capçalera.
Tots dos sempre heu estat vinculats a la cultura i la comunicació.
Manuel Pérez (MP): Així és. Soc d’Alcoi, una ciutat molt lligada al teatre. Després del meu pas per la Universitat a València, vaig aterrar a Barcelona com a periodista cultural a la revista Teatre BCN i vaig continuar en publicacions com Hamlet o Teatralnet. Abans de fer el salt a la direcció d’Entreacte, vaig ser editor web a Time Out Barcelona. Durant tots aquests anys he col·laborat en diversos mitjans.
Núria Cañamares (NC): Un cop llicenciada de Periodisme, vaig iniciar-me en la professió al meu poble a través de Regió7, i ben aviat vaig adonar-me que m’agradava molt tot allò relacionat amb la cultura. Més tard vaig treballar al Teatre de l’Aurora i la Mostra de Teatre d’Igualada, en aquest cas en dues etapes. Amb Entreacte vaig començar col·laborant, fins que en Manuel em va oferir la subdirecció de la capçalera.
Quin ha estat el recorregut d’aquests 35 anys d’Entreacte?
MP: Entreacte va posar-se en marxa el 1988 a través de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya, amb un suport incondicional. Hi ha hagut diferents etapes, diferents directors i lideratges; ara bé, la clau de la supervivència de la capçalera ha estat la progressiva professionalització de l’equip. Avui Entreacte ha aconseguit no només sobreviure, ja que altres capçaleres dedicades al teatre han anat desapareixent, sinó que s’ha consolidat com una revista de referència per al sector cultural i les arts escèniques i audiovisuals.
Quin és avui el distintiu d’Entreacte?
MP: Entreacte respon a la necessitat que el sector tingui una veu i que la cultura tingui el seu propi espai que el lector s’ha anat fent seu. És una capçalera que parla de cultura, i no en termes mercantilistes quant a venda d’entrades, sinó que Entreacte ofereix una mirada crítica i de reflexió global del sector i amb un clar discurs de país, una mirada que no aporten els mitjans tradicionals.
“Cada cop el lector és més picaflor, i en una revista busca articles més dinàmics i no pas més llargs i acadèmics”
I què simbolitza Entreacte dins el panorama de revistes en català?
NC: Som la degana! [somriu] Si no existís Entreacte s’hauria de crear, perquè tot l’ecosistema cultural català ho necessita. Tenim moltes capçaleres germanes, la majoria digitals com Núvol i Teatre BCN, amb qui ens sentim molt propers.
MP: La clau és l’especialització. I en aquesta especialització, estem molt ben ubicats. Intentar obrir-nos cap a altres terrenys seria desdibuixar-nos i menystenir els esforços que estem fent en aquest espai.
Quant a continguts, com ha evolucionat la capçalera?
MP: És curiós comprovar quina mena de periodisme es feia fa 30 anys enrere i el que es fa avui. Abans el periodista era més protagonista, escrivia en primera persona. Actualment, tot i apostar per gèneres clàssics, els nous hàbits de consum condicionen els textos, ja que tothom està més acostumat a saltar d’un lloc a un altre i menys a llegir textos de molta extensió. Cada cop el lector és més picaflor, i en una revista busca articles més dinàmics i no pas més llargs i acadèmics. En un format web és inviable.
NC: Apostem més per la limitació d’espai. Si vols que el lector s’enganxi, cal un llenguatge clar, concís i directe.
Foto: Maria Cerezuela
Al llarg de més de tres dècades, la capçalera sempre ha tingut la mateixa periodicitat?
NC: En els inicis la periodicitat era mensual, després bimestral, i des de més d’una dècada és trimestral. Creiem que és la periodicitat correcta, la que ens fa sentir còmodes, que permet oferir continguts que no van lligats estrictament amb l’actualitat i es poden anar consumint al llarg del trimestre. La revista es complementa amb la informació que publiquem en l’edició digital.
Què aporteu com a director i subdirectora a la capçalera?
MP: En els últims anys, hi ha hagut una aposta molt forta cap a la professionalització. Això ens ha permès comptar amb un seguit de col·laboradors especialitzats en una temàtica més precisa.
NC: La revista combina diferents gèneres perquè tingui un ritme, treballant la imatge, i acaba sent un producte més dinàmic i professional. L’actual equip ha aportat rigorositat en tots els processos. Tenim la sensació que en cada revista anem pujant el llistó de l’exigència.
Coincidint amb el 35è aniversari, Entreacte ha renovat el disseny de les edicions impresa i digital.
NC: La renovació s’ha plantejat com una eina de futur que s’adapta als actuals reptes comunicatius. Tot i que els canvis ja s’han pogut veure en l’especial dedicada als 35 anys, en propers números es veuran la resta de millores quant a maquetació. En el cas de la revista dedicada al 35è aniversari –el número 222 del mes d’octubre– és una mirada al futur, una reflexió al voltant dels reptes i els desafiaments que tindran les arts escèniques i audiovisuals en els propers anys. I a més, compta amb la participació de 35 veus diferents de la gestió, la creació i el periodisme cultural.
“El sector de la cultura és ploramiques perquè ho ha de ser”
Com es combinen els continguts de la revista de paper amb el digital?
NC: El web beu de la revista de paper i de nous continguts que van lligats a l’actualitat. Una secció que té molta tirada és L’auca que fa el Manuel, on repassa l’actualitat d’aquella setmana o d’allò que s’està coent en el sector.
Com s’ha adaptat la capçalera en el nou aparador digital?
MP: L’evolució de la revista de paper, el portal web i les xarxes socials van de bracet. Quant a les xarxes socials, hi ha un to diferenciat respecte a la revista, però tot acaba interactuant i contagiant-se. Les xarxes socials són una eina cabdal per captar nous públics, especialment els més joves.
El salt a TikTok és una assignatura pendent?
NC: No som a TikTok, però potser no cal fer el salt a tot. Tenim presència a Facebook, Instagram i X, i estem molt satisfets amb el trànsit que estan generant. Hi ha perfils que ho agraeixen.
L’audiovisual està amarant els nous formats dels diferents mitjans de comunicació. El repte d’Entreacte és apostar-hi decididament?
MP: Actualment ho estem fent a través d’Instagram, que és la xarxa més especialitzada i que ho permet. Però, sobretot, tenim diversos salts pendents en altres tipus de suports, fins i tot el pòdcast, que estan per explorar.
NC: Quant a pòdcasts, ja hem fet algun debat conjunt amb Recomana.cat –el portal de crítica–. Durant la pandèmia vam fer debats per streaming, i ens interessa promoure debats amb públic en equipaments com el vostre [Espai Línia].
Foto: Maria Cerezuela
Un dels lemes que van aparèixer durant la pandèmia va ser La cultura és segura. Teniu la sensació que, a vegades, formeu part d’un sector molt ploramiques?
MP: El sector de la cultura és ploramiques perquè ho ha de ser. Vivim en una societat absolutament mercantilitzada, amb unes estructures econòmiques que van en contra del benestar col·lectiu. A partir d’aquí, una de les poques vies d’escapament que té la societat per relacionar-se que no siguin mercantils, colonials i violentes és la cultura. No és una qüestió de ser ploramiques, sinó de creure en l’humanisme. La cultura afavoreix la relació estrictament humana.
NC: La cultura és crítica, desperta el sentit crític. No és que plori, sinó que es reivindica. Hi ha altres sectors que es queixen i que busquen millores: des del sanitari, l’educatiu fins a la pagesia. Però sembla que qui només es queixa és la cultura. Hi ha qui diu que la cultura arriba quan tens totes les necessitats cobertes. Però la cultura és necessària per a la societat.
La cultura ha d’anar intrínsecament lligada a l’oci i l’entreteniment?
MP: Depèn del que s’entengui com a oci i entreteniment, i estic d’acord amb aquesta etiqueta. Ara bé, la cultura és entreteniment, però també és reflexió i aprenentatge, i et permet desenvolupar l’esperit crític. La cultura és l’articulació d’una veu col·lectiva que ens permeti a tots fer una societat més justa i raonable.
“La clau és l’especialització. Intentar obrir-nos cap a altres terrenys seria desdibuixar-nos”
La cultura és elitista?
NC: No té per què ser-ho. Cultura és llegir un llibre o mirar una sèrie de ficció. S’està fent un gran esforç per obrir la cultura a nous públics i amb propostes assequibles per a totes les butxaques. Tot depèn de les teves prioritats i necessitats vitals.
MP: Poden haver determinats trets culturals que són elitistes, i a Catalunya hi ha una part de cultura que té unes pràctiques elitistes molt arrelades. Per això cal que anem trencant barreres.
Quants espectacles podeu veure durant una setmana?
MP: Un mínim de tres setmanals. Ara bé, en els festivals pots veure uns vuit espectacles cada dia. Si després vols fer una crònica honesta, has de veure els espectacles.
L’any passat, Entreacte va ser distingida amb el premi a la millor revista en la Nit de les Revistes i la Premsa en Català que promou l’APPEC. Premis així consoliden la capçalera?
MP: Sí, per descomptat. El premi és fruit d’un treball intern, que ve lligat amb la incorporació de la Núria com a subdirectora i la feina que ha fet. És un reconeixement que ajuda moltíssim, perquè a vegades en aquest món de les revistes et sents una mica sol. Guanyar el premi a la millor revista de Catalunya és una injecció de moral. Així i tot, actualment no hi ha cap revista que pugui estar tranquil·la amb tots els entrebancs que viu el sector: des de l’encariment constant del paper fins a la tendència de lectura digital.
Els mitjans tendeixen a tenir una mirada excessivament barceloncèntrica. Que tots dos hàgiu nascut i crescut fora de Barcelona fa que tingueu una mirada àmplia per intentar fugir d’aquesta centralització, també, de la cultura i les arts escèniques del país?
NC: Tot i que el gruix de la producció catalana passa a Barcelona, sí que tenim aquesta mirada més descentralitzada. Posem el radar en tota l’activitat que es genera al país. La revista té un àmbit molt concret, però estem oberts a la resta de Catalunya. Prova d’això és que som presents en tots els festivals.
MP: El que intentem és que la revista tingui la millor representació possible. Sempre hi ha la temptació d’apostar per cares mediàtiques, però intentem donar veu a gent que no està en la primera plana. Ho demostra la portada de l’especial del 35è aniversari.
