Àngels Grau, davant d’una de les obres de ‘Dones invisibles’ (foto: Arianna Tettamanzi).
“No estàs somiant, mai, mai és tard”. Així entonava Bars –un grup musical del Vallès a la dècada dels 90 a Catalunya– per reivindicar una segona oportunitat, el dret a reivindicar-se. Això és el que està fent Àngels Grau (Tarragona, 1967), qui ha fet real la dita que els Estats Units és el país de les oportunitats. “Tot i que he començat sent més gran, em sento molt afortunada de pintar. A Nova York he trobat l’espai per fer-ho”, explica Grau a Exterior.cat.
La passió per l’art i la pintura li ve de lluny. Ho porta en el seu ADN. Prové d’una família d’artistes, especialment l’avi i la mare. De jove, va estudiar Història de l’Art, però va abandonar la universitat perquè “no hi veia futur”, reconeix. El camí vital es va redreçar amb el disseny gràfic, la seva feina durant més de dues dècades a cavall de Tarragona ciutat i el Priorat. “Em vaig especialitzar en el món del vi”, diu. Així, Grau és l’autora d’una munió de logotips de cellers –i, fins i tot, de la DO Montsant–. “He deixat moltes empremtes al Priorat”, confessa.
“Tot i que he començat sent més gran, em sento molt afortunada de pintar. A Nova York he trobat l’espai per fer-ho”
Fa més de 15 anys que Grau i la seva família –el marit i quatre fills– viuen a l’estranger. La primera parada va ser a Estoril (Portugal). En la seva primera experiència lluny de casa, l’artista va crear la seva pròpia marca d’artesania portuguesa en objectes de terrissa, estampats i llautó. “Un souvenir molt atractiu”, recorda. I d’Estoril a Connecticut (Nova York), on resideix des de fa vuit anys. “M’ha costat fer les paus amb aquest país [Estats Units]. Portugal era fantàstic, a prop de casa. Nova York em fascina, però la vida als suburbis no és la mateixa que al centre”, admet.
Curiosament, a Nova York, Grau ha explotat el seu vessant més artístic. El punt d’inflexió va ser fa cinc anys amb la mort dels seus pares –en tres mesos de diferència–. “Quan vaig tornar als Estats Units vaig tenir la necessitat de pintar per expressar el que sentia, volia connectar-me amb la mare”, explica. I ho va escenificar pintant l’horitzó. “És el punt de retrobament amb els meus pares”. Un dels quadres –penjat a casa seva– va cridar l’atenció de la seva professora d’anglès. “Me’n va comprar dos!”, recorda. El que havia començat com una necessitat acabarà convertint-se en una realitat.
De Manolo Valdés a ‘Dones invisibles’
Àngels Grau pintant un dels seus quadres (foto: Maria Soler).
D’aquest recorregut d’Àngela Grau a Nova York, hi ha una data assenyalada: la visita a l’estudi de l’artista valencià Manolo Valdés a Manhattan. “Valdés em va dir: quan tornis a l’estudi, pinta’t a tu mateixa”. Dit i fet. “Em vaig pintar invisible, sense rostre a la cara: soc una dona invisible”, recorda. Tot té un per què. “Em sentia així després d’arribar en un país nou, vivint als suburbis d’una ciutat i totalment desubicada”, explica. I d’aquell sentiment més profund va néixer el seu primer treball pictòric: Dones invisibles (Voicing Invisible Women, en anglès) i que fins al 22 d’octubre es va poder veure a Kate Oh Gallery, una galeria de Nova York.
Dones invisibles inclou retrats sense rostre de figures codificades en femení. No hi ha orelles, ulls, dents i llavis. “Són dones fortes, que miren de cara a la càmera. Dones com jo, que guanyen visibilitat. És un homenatge i un reconeixement a totes aquelles dones que van ser invisibles, però que eren importants i imprescindibles”, assegura l’artista. Moltes d’elles interactuen en les obres de Grau. “S’estableix un diàleg entre elles”, afegeix. I ho fa amb un estil molt definit: “pinto amb molta superposició de capes”, diu. Quadres grans (120×160 cm) “per reivindicar el paper de la dona”, subratlla.
Els seus quadres no són invisibles. Prova d’això és que les seves “dones” captiven l’interès dels amants de l’art. “L’únic reconeixement que tens com a artista és que et comprin la teva obra”, assegura. Així va tenir la recompensa d’exposar al consolat de Brasil a Nova York, ja que l’ambaixadora va enamorar-se d’una de les seves dones invisibles. “M’omple d’orgull que les dones vulguin tenir un quadre meu”, confessa. En els darrers dos anys ha exposat en diverses mostres individuals i fires d’art.
“M’omple d’orgull que les dones vulguin tenir un quadre meu”
La mostra a Kate Oh Gallery ha estat la confirmació que Grau porta la pintura a les venes. A l’altre costat de l’Atlàntic ha trobat la seva gran oportunitat. Fins i tot, compta amb una exposició permanent a Nicolas Auvray Gallery, al barri novaiorquès de Chelsea juntament amb una colla d’artistes emergents. “A Nova York se t’obren moltes portes”. I a Barcelona? “M’encantaria, però és molt més complicat. Les galeries a Barcelona només exposen artistes coneguts”, explica.
En la seva última visita a Catalunya, Grau no oblida el missatge dels galeristes: “A Barcelona no es ven, ningú compra art”, diu. Així i tot, no perd l’esperança de mostrar les seves Dones invisibles a casa seva. Mentrestant, viu el seu moment més dolç com a artista. “El meu horitzó? Poder viure de la pintura i sent feliç així”, rebla. Res és impossible, ni a la cinquantena ni a milers de kilòmetres de distància de casa.
