Sovint ens preguntem com es mesura l’èxit d’un sistema cultural, la qual cosa no és senzilla atès el caràcter polièdric dels components de la mateixa pregunta. Què vol dir èxit?, que inclou un sistema? I quins són els elements que configuren l’objecte final de l’avaluació, és a dir la cultura? La idea d’èxit pot ser analitzada quantitativament, tot i que la cultura entesa en la seva globalitat és essencialment un concepte qualitatiu. Un sistema ens remet a una política cultural, o sigui a l’acció volguda i intencionada d’un govern, i la cultura, des d’una perspectiva ontològica, abraça la totalitat de les accions individuals i socials, o si ho acotem al radi d’acció de les polítiques culturals, a uns sectors relativament concrets. És, efectivament una pregunta de difícil resposta.
En els darrers anys ha pres força l’anàlisi quantitativa. La preeminència de les polítiques culturals ha centrat el debat en qüestions pressupostàries, en la creació d’un marc jurídic que permeti reduir la precarietat del sector i la creació d’un model normatiu que faciliti la professionalització dels seus agents. Tot sembla assenyalar que, per al conjunt dels analistes, l’èxit d’un sistema cultural és aquell que dona més i millors respostes a aquestes qüestions.
Les derivades d’aquests elements són múltiples: més equipaments, debats ètics sobre els models de contractació, posicions enfrontades sobre els sistemes de gestió dels centres culturals, exigència creixent de cofinançament de les produccions i les exhibicions artístiques. Tot faria pensar que les característiques d’un bon sistema cultural tendeixen a establir un espai relacional entre l’administració pública i els agents del sector similar al d’una patronal i un sector laboral. Es tracta, evidentment, d’una construcció política amb grans limitacions, atès que la demanda de recursos és molt superior a la disponibilitat real i a la seva escala potencial de creixement, i atès, sobretot, al caràcter discrecional que acompanya inevitablement l’acció pública. I assenyalo el concepte de discrecionalitat, que no d’arbitrarietat, per indicar que els recursos públics no es poden repartir al marge d’objectius culturals clars i transparents.
Malgrat tot, i amb independència que els pressupostos creixessin indefinidament, disposéssim de les millors lleis per protegir els professionals del sector o poguéssim ampliar l’abast de les polítiques de suport a un nombre superior de demandants, no tindríem una resposta segura a la pregunta que encapçala aquesta reflexió.
No la tindríem per múltiples raons. En primer lloc, perquè el creixement dels públics no elimina el debat sobre la naturalesa dels continguts que es consumeixen; en segon lloc, perquè el mercat cultural té regles de joc independents de l’acció pública, i en tercer lloc, perquè una gran part de la vida cultural es produeix als marges del mercat i del consum cultural ordinari.
“Els valors personals i comunitaris de les pràctiques artístiques no professionals han estat i han de continuar sent una de les millors senyes d’identitat de la realitat cultural barcelonina”
Aquest darrer punt és de gran importància i ens convoca a valorar com un element determinant una realitat cada dia més allunyada del debat cultural, com són les pràctiques artístiques no professionals, tal vegada allò que anomenem teatre amateur, cant coral, pintura, música, dibuix o artesanies fora de mercat, etc. Un amplíssim ventall d’activitats, moltes d’elles de gran qualitat basada en el gaudi de l’art i les seves múltiples expressions, que viuen al marge dels mercats i sovint dels debats que avui preocupen als sectors i les polítiques culturals. Sens dubte l’èxit d’un sistema cultural ho ha d’incorporar. Tenir moltes més persones, any rere any, que realitzen pràctiques artístiques, tot passant-les a disposició de la comunitat, és un indicador de salut cultural.
Dissortadament, l’amateurisme artístic ha quedat en els darrers anys una mica fora de l’equació. Semblen pràctiques de menor prestigi sotmeses a la pressió d’un debat excessivament decantat cap a la professionalitat, però no tothom pot guanyar-se la vida com a artista i tal vegada això no hauria de generar necessàriament frustració. Guanyar-se la vida amb l’art pressuposa desenvolupar un ofici, gaudir de l’art suposa un plaer i un motiu d’autosatisfacció, i per això prestigiar l’activitat artística no professional hauria de ser un dels principals epígrafs en qualsevol dels càlculs per mesurar l’èxit d’un sistema cultural.
L’amateurisme ha estat, al llarg dels anys, un model d’aprenentatge artístic que ha permès a moltes persones construir autèntiques i valuoses carreres artístiques. Ara, afortunadament, disposem de molt bones escoles d’art, però una cosa no pot substituir l’altra. Els valors personals i comunitaris de les pràctiques artístiques no professionals han estat i han de continuar sent una de les millors senyes d’identitat de la realitat cultural barcelonina.
Xavier Marcé, regidor de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona.
‘El pitjor enemic’ – Arnau Nadeu
