Què passaria si, de sobte, sortissin publicades les converses que es tenen al Departament de Cultura, a l’ICUB, a l’Associació d’Actors o a Proa (empresaris de l’audiovisual)?, només per citar alguns espais on l’anàlisi fred de les polítiques culturals i les opinions subjectives sobre persones, institucions o empreses es barregen constantment.
Certament, el sector cultural no envia per escrit documentació formal o informal per tal de mesurar les característiques personals dels seus agents o per prendre decisions en funció de circumstàncies conjunturals. Però a poc que li donéssim valor a la lletra no escrita, a la conversa perifèrica però no necessàriament menys influent, ens trobaríem en una situació bastant similar.
Que els americans ens jutgen des de la centralitat de l’imperi i amb la impunitat de qui se sent responsable de mantenir segures les seves aparents fronteres és cosa sabuda. Que per fer-ho val tota mena d’aliança i que la diplomàcia és una convenció de formalitats radicalment allunyades del pragmatisme polític, també. L’única cosa que em sorprèn dels documents publicats per Wikileaks és justament que siguin documents. El que diu no és excessivament nou.
Però, de tot plegat sorgeix una qüestió inquietant. Hem d’amagar les opinions o hem d’aprendre a conviure amb elles? I, malgrat les abismals diferències de grau i d’intensitat política i social, en el món de la cultura aquesta pregunta és extremament pertinent.
La cultura reivindica constantment un paper de centralitat a la política. Parlo de la cultura entesa en majestàtica, és a dir, com a espai de debat i articulació de les idees que configuren el model de tota societat. En la dimensió, igualment majestàtica, on es planteja aquesta qüestió sempre es clarifica que la manera d’evidenciar aquesta centralitat és aconseguir una major autonomia respecte de la classe política.
En resum, major centralitat política i major autonomia respecte de la política, amb el benentès que la paraula política adquireix en cada cas una ressonància diferent: primer, la política com a espai fundacional i, segon, com a exercici del poder.
Cal dir, en primer lloc, que aquest exercici li convindria a la mateixa política, excessivament segrestada de l’àgora social i confinada a una dialèctica entre partits que sovinteja l’espectacle (no sempre de bona qualitat). Però apuntat això, el que ens hem de preguntar és, quines serien les característiques que hauria de tenir l’espai de la cultura i els seus agents, per aconseguir aquest estatus autònom i prestigiat? Probablement, com diria Foucault, esdevenir un vector homologat de guia social en la mesura que els seus predicaments estètics són admirats i els seus postulats ètics indiscutibles.
La qüestió és saber si avui dia l’espai de la cultura ens ofereix això. Que la política és un batibull amb escassa credibilitat ho sabem. De la cultura no podem dir, amb certesa, tot el contrari.
El cert és que la cultura s’ha convertit en un espai de negoci amb tres enormes llacunes. Primera: una autèntica guerra per accedir a les ajudes públiques. I aquí, cal dir-ho, s’hi val quasi bé tot per aconseguir-les. Segona: una gran confusió entre l’intel·lectual i el predicador, entre el pensador i l’opinador, entre l’artista i l’estrella mediàtica. Cert que el trànsit digital hi contribueix, però tampoc ens esmercem a tapar la boca de l’il·luminat o del fantasma televisiu. Tercer: un escassíssim relleu cultural que condemna els artistes més atrevits, els pensadors més reeixits o els intel·lectuals fora acadèmia a un permanent i estable off-sistema. Està bé, molt bé fins i tot, tenir un viver de talent actiu i potent; el que resulta inusual és l’extrema dificultat existent per construir els imprescindibles ponts que el comuniquen amb la cultura mainstream.
Vist a l’inrevés: poca autonomia econòmica, escassa rellevància intel·lectual i minsa generositat generacional. Magre equipatge per negociar amb la política les qüestions d’statu quo que ens afecten. Per això, l’enveja, l’opinió poc documentada, el prejudici o el judici intencionat troben un excel·lent espai on parasitar-se amb la certesa que no hi ha a la vista cap wikileak que ho denunciï.
Tot i així, no és una situació massa diferent de la que afecta al conjunt de països occidentals. Vivim un canvi de paradigma que cimentarà de nou les nostres societats amb paràmetres diferents i sorgiran espais de renovació i referència que encara resulten poc creïbles i limitadament efectius. Com sempre, la qüestió remet a llegir la jugada anticipadament i a teixir adequadament els vímets que fan el cistell.
Mentre seguim reclamant el nostre lloc a l’olimp social, els que vivim en el món de la cultura faríem bé destriant el gra de la palla. Els americans ens porten avantatge perquè han après a diferenciar socialment i semànticament l’art de l’entreteniment.
Xavier Marcé. Economista cultural.
© Revista Benzina nº 51
