Quan es parla de com solucionar el problema de la ‘pirateria’ dels continguts digitals surten dues grans mesures: primera, el tancament de portals i en general la persecució dels qui guanyen diners facilitant l’accés ‘gratuït’ a sèries, pel·lícules o videojocs; i segona, oferir plataformes que siguin molt competitives en preus i en l’oferta de continguts de màxima actualitat, tot i que ja en tinguem de molt interessants.
Totes dues mesures són necessàries, però en falta una de bàsica: l’educació del consumidor –que vol dir el conjunt de la ciutadania i en especial els més joves– respecte el que significa la propietat intel·lectual i la necessitat de defensar-la com a valor democràtic, cultural i econòmic de la nostra societat. Un valor a promoure pel qual l’escola és fonamental. L’educació audiovisual o media litteracy dins els programes educatius reglats, significaria posar-nos al nivell de països veïns, com França, que incorporen la sensibilització en la propietat intel·lectual com a matèria educativa en veterans i reeixits programes com École et cinéma i Collège au cinéma.
Aquest mes de març es presentava un estudi en què s’apuntava que el valor de mercat de la pirateria en continguts digitals a l’Estat espanyol l’any passat superaria de 23.000 milions d’euros, dels quals uns dos terços correspondrien a consums audiovisuals en el seu sentit més ampli, des del cinema, a les sèries i retransmissions esportives per la TV i els videojocs. En cas que l’única manera d’aconseguir aquests continguts fos una fórmula de pagament, la xifra real seria probablement molt inferior, ja que molta descàrrega o visionat no s’hagués realitzat; però el que és segur és que estem davant d’una enorme quantitat de diners. Uns diners que servirien per enfortir aquestes indústries i crear nous llocs de treball i oportunitats per a noves empreses, creatius i professionals.
Si anem més enllà de l’audiovisual i obrim el focus al conjunt d’indústries culturals i creatives, parlem d’un gran motor econòmic a Europa que genera més de 7 milions de llocs de treball i una mica més de mig bilió d’euros d’activitat dins del qual ens trobaríem sectors tan estratègics com l’editorial o el de la premsa escrita. Com en la resta d’activitats industrials, la propietat intel·lectual és un factor de primer nivell per a la innovació. El fet que les produccions mediàtiques i audiovisuals, en un entorn digital, siguin immaterials, fa encara més necessari la conscienciació ciutadana en el seu respecte.
Fa anys que disposem a Catalunya d’una legislació que preveu polítiques concretes per a l’educació audiovisual, des de la Llei del Cinema –per la qual la Generalitat hauria de posar en marxa “programes específics d’educació en la cultura cinematogràfica i audiovisual” – o a la mateixa Llei d’educació, que situa l’educació mediàtica com a un dels drets dels alumnes i un dels elements bàsics dels currículums de primària i secundària. Malgrat el temps transcorregut des de les seves respectives publicacions al DOGC, l’educació mediàtica continua sent una assignatura pendent.
És més, sembla que en el futur immediat continuarem igual, cosa incomprensible si parlem d’una política educativa per al segle XXI. Així ho indica el darrer document del Consell Escolar de Catalunya, que és ben decebedor al respecte. La seva descripció del que anomena “competències bàsiques de l’àmbit digital” es redueix a l’aprenentatge i ús de les TIC; parla de fer servir instruments però no pas d’aprendre sobre els continguts.
Iniciatives com el programa mSchools són d’un gran valor per introduir a les escoles noves eines i tècniques educatives, però si volem que les escoles eduquin futurs ciutadans per saber “llegir”críticament el llenguatge dominant dels nostres temps, que tinguin uns coneixements bàsics de la cultura de l’audiovisual i de la construcció del discurs mediàtic, i que siguin conscients que la propietat intel·lectual és un valor positiu de la nostra societat, caldrà que des del Govern algú s’hi posi de valent.
Daniel Condeminas i Tejel. Consultor en comunicació.
