El ràpid desplegament de noves pantalles d’ús personal, tant a nivell de nous equipaments, com de la creixent millora en l’experiència que ofereixen –tant a nivell de la qualitat de la imatge com de la reproducció d’arxius fa ben poc només reproduïbles en consoles o PC domèstics– està canviant molt també els consums de continguts que tenim a disposició a la xarxa. Per la seva usabilitat en qualsevol lloc i moment, les opcions més vinculades a l’oci i directament al joc tenen un grandíssim recorregut en aquests dispositius. De fet, les descàrregues d’advergamings (jocs vinculats a accions publicitàries) són el contingut més descarregat ja en dispositius mòbils.
En un anterior article havíem assenyalat que el paradigma de “l’aquí i ara” com a primera norma dels nous hàbits de consum per al creixent col·lectiu d’usuaris d’smartphones i tablets. El mòbil ja ha deixat de ser només un instrument de contacte amb l’exterior per passar a esdevenir una interfície d’oci cada cop més sofisticada. El món de la cultura, i especialment les seves indústries i creatius han de reformular les seves ofertes en aquest àmbit, adaptades a uns formats temporals i espacials especialment breus… però no per això de sensacions menys intenses. I a més molt personals, ja que entren en el territori íntim de la persona que les gaudeix; fet que generarà llaços d’empatia i fidelitat amb les marques o productes vinculats, tan ben explotats des de molts sectors del mercat del consum de productes no culturals.
El negoci de l’oci interactiu, dels videojocs, ha arribat a unes xifres de facturació mundial impensables fa només uns pocs anys. 45.000 milions l’any 2009 per a tot el món, i amb unes taxes de creixement al nostre voltant d’un 10% anual. Les dades del baròmetre apunten en la mateixa direcció, tant si es contempla la penetració dels videojocs com a consum cultural individualitzat, com si mirem quins continguts es busquen a la xarxa, ja que superen els visionats de TV o escoltar canals de ràdio per Internet. Pocs sectors poden somiar el mateix. I si bé és cert que el target és majoritàriament jove, la generalització d’aquests aparells mòbils té unes franges molt més extenses, i les ganes de jugar no coneixen edats.
El sector dels videojocs passa per un moment molt dolç, especialment en aquells països com Canadà o França que han tingut governs que hi han apostat fort. Aquí, els deures per fer són molt importants, però no hem de començar pas de zero. Un reduït, però no minúscul, feix d’empreses del país ja fa anys que està produint continguts d’èxit en un sector especialment competitiu. No deixava de ser gratificant de veure aquest Nadal que la revista de promoció d’una de les grans multinacionals del sector de l’electrònica de consum, dedicava el mateix espai a un videojoc fet aquí que a les estrenes de cinema en blu-ray de la seva major.
Ja sigui vist com a eina de màrqueting promocional; ja sigui com a desenvolupament d’una oferta pròpia de producte; ja sigui com a projecte associat a altres continguts audiovisuals –des de l’animació a altres gèneres– ja sigui com a eina pedagògica de primer ordre aprofitant la penetració dels ordinadors a les aules, els videojocs han de deixar de ser vistos com una cosa simpàtica però aliena a les estratègies de foment del consum cultural de continguts fets al país, per passar a esdevenir una peça fonamental de cara al futur.
Mentre alguns sectors encara estudien com anar naturalitzant-se dins els hàbits d’ús dels equips mòbils, els videojocs ja hi són des del primer dia. La potència narrativa que es pot esprémer darrere d’una experiència lúdica com aquesta ha de ser aprofitada en benefici del conjunt de les arts i la creació cultural. Per això, caldria construir espais de col·laboració entre les empreses i professionals de dins i fora del sector dels videojocs. Interessos comuns n’hi ha molts… no només perquè tots plegats rebin les conseqüències de les descàrregues il·lícites a la xarxa.
Arribar a la cultura i al coneixement des del joc és una praxi tan antiga com la mateixa humanitat. Ja fa anys que, sense complexes, anomenem oci cultural a bona part del consum cultural de les nostres societats. Ara, tenim unes eines poderosíssimes a la butxaca o la cartera, que també s’estan instal·lant amb molta força al menjador de casa. Que els altres no ho facin per nosaltres. El futur desplegament de la Llei del cine català hauria de tenir present aquest àmbit, al marge que el text no en faci un esment explícit; no pas de rivalitzar en els recursos econòmics disponibles, sinó per treure el màxim profit a les sinergies que es puguin establir entre empreses i creatius. Per posar un exemple ben proper, el CNC francès hi té línies de suport específiques i ningú s’ha posat les mans cal cap pel fet que a les sigles de la institució només es mencioni el cinema.
Daniel Condeminas. Degà del Col·legi Professional de l’Audiovisual de Catalunya (CPAC).
© Revista Benzina nº52
