Les estadístiques indiquen que les plataformes de VOD dels Estats Units, amb Netflix i Amazon al capdavant, ocupen els primers llocs en nombre d’usuaris i temps d’utilització en molts països, amb gran avantatge respecte a les plataformes “nacionals”, incloses les de les televisions públiques.
Ens hem acostumat tant a aquesta situació que desplacem el nostre interès a observar si creix o s’escurça la distància entre elles, o si les propostes de dimensions reduïdes, com ara Filmin, resisteixen. Però hem deixat de preguntar-nos si el paisatge que es dibuixa és el que volem i, encara més, si és el que necessitem per sobreviure en l’ecosistema audiovisual d’escala planetària. La ja famosa època de l’streaming wars, en què semblava que hi havia la possibilitat que acabés d’una manera diferent al final que s’ha produït, ens va tenir a tots com a mers espectadors.
I malgrat que alguns directius de televisions públiques i privades van llançar advertiments que els protagonistes d’aquesta batalla eren els qui amenaçaven el futur de les organitzacions europees i que calia dotar les institucions de les quals eren responsables amb el finançament i l’estructura adequats per fer-hi front, el resultat ha estat ben diferent: pràcticament tots els prestadors tradicionals de televisió han acabat establint relacions per a la producció i/o comercialització de continguts amb alguna plataforma dels Estats Units, o amb més d’una. I les productores independents que habitualment treballen amb aquests prestadors s’han obert per necessitat a treballar per a les plataformes globals, alimentant els catàlegs “locals”, i quan hi ha hagut sort o encert han fet forat al catàleg mundial d’aquestes plataformes.
Seria injust ignorar els esforços de col·laboració entre prestadors de cada país, rivals domèstics públics i/o privats units per crear plataformes competitives amb les globals. Però han estat fins ara insuficients. També és una iniciativa remarcable la col·laboració entre operadors públics europeus per a la producció conjunta de sèries, però és una gota d’aigua en un oceà.
“Hem deixat de preguntar-nos si el paisatge que es dibuixa és el que volem i, encara més, si és el que necessitem per sobreviure en l’ecosistema audiovisual d’escala planetària”
Malgrat aquestes iniciatives, el resultat a hores d’ara és que, de forma molt estesa, les televisions han acabat optant per una estratègia eficient en el curt termini, però que té conseqüències greus de cara al futur: la col·laboració directa amb aquestes plataformes.
En el present, facilita que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals pugui dir que “aquest any participem en la producció d’X nombre de sèries”. Sense entrar a exposar les condicions de llengua o qui estrenarà primer, per exemple. O que depengui d’Amazon que la sèrie estrella de Telecinco es pugui allargar dues temporades, davant la impotència de l’empresa televisiva i de la productora.
Són dos exemples per il·lustrar la situació en què es troben els paisatges o ecosistemes nacionals de l’audiovisual arreu d’Europa: unes empreses públiques i privades obligades a establir relacions amb uns gegants que dicten les condicions de la col·laboració, però que alhora són els primers i més forts competidors en la batalla per guanyar-se l’atenció del públic.
Uns gegants que, a més, es troben amb el regal que tots els països es barallen per oferir les condicions econòmiques més favorables per atraure els rodatges de pel·lícules i sèries, sobretot per mitjà d’incentius fiscals, i qui sap si en un futur també per produir altres programes (xous) típics de les televisions.
Certament, aporten una injecció de diners i encàrrecs que permeten als/les professionals de cada país beneficiat de tenir feina, i a les empreses productores i de serveis de postproducció, efectes, etc., de mantenir la persiana aixecada. Però al preu que les decisions de què invertir, en què, quan i on es prenen fora del seu espai audiovisual, amb la benedicció de les polítiques públiques que poden mostrar uns resultats industrialment espectaculars.
“La primera fase del colonialisme va ser col·locar arreu els seus films i programes. La segona, omplir de canals temàtics les plataformes de televisió. La tercera ha consistit a imposar-nos les seves plataformes”
Però no és menys cert que tot això no fa altra cosa que augmentar la dependència dels ecosistemes nacionals respecte a les decisions de la gran metròpoli audiovisual i les quatre empreses que hi tallen el bacallà. I de les seves decisions depèn que aquestes estadístiques i la realitat de cada lloc puguin de cop i volta capgirar-se. Per exemple, reduint la brutal xifra de produccions que cadascuna fa per competir amb les altres en els catàlegs, o els pressupostos per fer front als endeutaments i a canvis en el mercat, o decidint canviar els països on pivota la seva activitat exterior (Corea, Espanya, Regne Unit) davant d’altres propostes interessades.
La primera fase del colonialisme audiovisual dels Estats Units va ser col·locar arreu els seus films i programes. La segona, omplir de canals temàtics les plataformes de televisió. La tercera ha consistit a imposar-nos les seves plataformes de VOD. La propera sembla que és convertir els ecosistemes audiovisuals de cada país en simples comparses.
I pel que sembla, per quadrar els números del dia a dia, les televisions europees han hagut d’acceptar-ho. Potser ho lamentarem massa tard.
Joan Maria Corbella, professor del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra i consultor.
Article publicat al número de tardor 2024 de la revista Comunicació 21.
