La semàntica és perversa perquè sovint el significat d’una unitat lingüística es presta a discussió. Això diu la Reial Acadèmia Espanyola, i té raó. Però si aquesta complexitat és evident en tots els àmbits de la vida, en el terreny de l’art i la cultura els debats semàntics poden arribar al paroxisme.
A vegades és el refugi estètic, tan necessari per mantenir una personalitat pròpia i independent com per establir una dialèctica comprensible únicament per una “selecció de propers” que ens afirma artísticament. O a vegades esdevé una manera de generar “cànons” pretesament o veritablement intel·lectuals que situen l’artista en la seva particular ‘torre d’ivori’ aïllat i salvat de tota interferència crítica. Henry James parlava d’això per referir-se a l’ivori com un material noble i poc pràctic tota hora que una metàfora de vanitat i a vegades frivolitat.
El món de l’art i la cultura cau sovint en el parany de la desconnexió social amb retòriques de difícil comprensió. També ho fan els advocats i els metges, certament, però uns i altres han establert, per la via de la necessitat o de la mediació, una indiscutible lògica social.
Entendre amb claredat què hi ha a darrere d’una paraula, què volem dir, per establir un diàleg constructiu amb una frase, o reconèixer en un discurs un contingut que ens permeti sentir-nos-hi propers, és necessari en un àmbit que es pretén a si mateix constructor de consensos socials. No amb tothom segurament, però fugint de l’escalf de minories selectes i connaisseurs.
El món de la cultura treballa per convertir-se en un punt substantiu dins del nostre ordenament jurídic i esdevenir un dret individual i col·lectiu, i és evident que un objectiu tan noble i ambiciós només es pot afrontar amb una ferma implicació de les polítiques públiques. Per això parlem d’accés a la cultura, empoderament creatiu, formació artística, programacions diverses, igualtat d’oportunitats, llibertat d’expressió, creació de nous espais, etc. I totes aquestes idees configuren el marc que hom imagina en el context del desplegament d’un projecte de drets culturals per a tothom. Fer-ho fàcil per a la ciutadania és important i molt especialment per a aquelles persones que no participen habitualment dels grans esdeveniments artístics i culturals.
“El món de l’art i la cultura cau sovint en el parany de la desconnexió social amb retòriques de difícil comprensió”
A vegades em pregunto que és més útil per avançar culturalment: cinc minuts entre cançó i cançó d’un concert de la Taylor Swift encoratjant 60.000 joveníssims fans a llegir un o qualsevol llibre, o una exposició d’art contemporani amb el títol de Derives crítiques per repensar el futur des de les iconografies del passat (es tracta òbviament d’un títol inventat) amb una assistència de 500 persones després d’un mes d’exhibició. És clar que són compatibles, però no han de competir per definir la legitimitat de les polítiques culturals. Les semàntiques complexes són una realitat cultural, però no haurien de ser un instrument de poder per definir pautes d’actuació públiques.
L’educació pública no és un procés de selecció competitiva entre aquells que participen d’un llenguatge magistral i els que no ho fan. La funció de l’educació és trobar la manera de fer arribar a tothom els continguts del coneixement. I els drets culturals són el mateix. Un museu d’art públic que no troba la manera d’anar més enllà dels artistes, dels intel·lectuals o d’altres membres del gremi, no és un museu, és un club. I Malraux m’escolti! Fer clubs no és la funció prioritària d’una política cultural.
En una societat cultural cada dia més concentrada, digitalitzada i eclèctica, amb escenaris farcits d’entreteniment més preocupats pels resultats econòmics que per la profunditat dels continguts, i sota el panorama d’un sistema escolar poc interessat per les humanitats i per l’art, la cultura ha de pensar seriosament com esdevenir un vector educatiu dins i sobretot fora de les aules.
Xavier Marcé, regidor de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona.
‘El pitjor enemic’ – Arnau Nadeu
