Ens agradaria no haver-ne de parlar, però de nou ens trobem davant d’una opció narrativa que, tenint com té uns quants valors positius, la defensa d’una matèria maltractada com la filosofia, la dignificació d’una professió, també maltractada socialment, una mirada comprensiva envers l’adolescència i la vindicació de mètodes educatius innovadors, entre d’altres, no ha prestat cap atenció a tenir cura d’una representació equilibrada, pel que fa als personatges femenins i masculins, ni en mostrar les dones amb la seva autoritat professional, justament en una activitat, com l’educativa, on ocupen la major part dels llocs de treball.
Si comptéssim el repartiment de temps de paraula que Merlí, la sèrie estrella de TV3 d’aquests moments, dedica a les dones, es tornarien a reproduir les gràfiques descompensades habituals. Si observéssim les escenes en què els professors desenvolupen les seves classes, amb maneres més o menys ortodoxes, però sempre situats en el centre de l’acció, i les comparéssim amb les de les professores, a qui veiem només en els passadissos o a la sala de professors/es, carregades de carpetes, veuríem també aquesta reiteració representativa tan poc actualitzada.
Si parléssim de les iniciatives de seducció, de les referències a la sexualitat, tant del protagonista com dels i les alumnes, veuríem també una centralitat absoluta del desig masculí. Si ens fixéssim en els fils argumentals, diversos i variats, veuríem un privilegi de les trames relacionades amb els nois. Si seguíssim per aquest camí, constataríem també diverses manifestacions de la masculinitat dominant d’aquest Merlí, un suposat antiheroi que sembla que fascina a tothom.
I que no ens diguin que són defectes del personatge o complexitats de la seva psicologia. És la tossuda insistència en no voler sortir dels llocs comuns de les narratives androcèntriques.
Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació
