La commemoració del 50è Aniversari de la publicació del llibre Els altres catalans creà tot un seguit d’inèrcies que, durant els darrers anys, s’han realitzat amb projectes que ni Francesc Candel ni els membres del patronat de la seva Fundació podíem imaginar-nos que es concretessin en realitats. La primera d’aquestes sorpreses és, sense cap dubte, les reedicions que s’han produït des del 2014, quan l’acte inaugural de la commemoració desbordà el Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. La complaença era ben present a les cares de tants amics i admiradors de l’escriptor que des de la plaça de la Marina, del seu Can Tunis –allà Donde la ciudad cambia su nombre–, havia llançat una afortunada idea convivencial: els altres catalans, que desplaçà per sempre altres conceptes, tant pejoratius com inapropiats.
Han passat cinc anys des de la solemnitat de l’acte en què es presentava el programa previst per la celebració, gaudint d’un cartell del reconegut Joan Pere Viladecans. El programa semblava dens, donat que en aquell moment ja havia estat fàcil incentivar col·laboracions. Candel era una persona afable. Tot i ser un insubornable rebel, havia deixat bons amics, malgrat les discrepàncies. Ho podem comprovar fàcilment a les hemeroteques. L’arxiu d’articles i reportatges mereix una atenció molt específica, tant pel relleu amb que es va publicar la informació –portades i pàgines senceres de diaris i revistes–, com pel prestigi dels periodistes i escriptors que atribuïen a Candel un espai indiscutible entre els millors analistes socials. L’encert de les seves propostes de convivència, les havia penetrat a fons en el pensament social de Catalunya, incorporant propostes com l’arrelament a la terra d’arribada i el respecte per la cultura i els costums que t’has trobat, sense oblidar la història que portes a la motxilla, que també marca un caràcter que haurà de ser respectat.
Com la premsa escrita, la ràdio i la televisió també van fer divulgació amb reportatges i documentals, algun dels quals encara s’exhibeix sovint; tot plegat, per la seva importància intel·lectual i la dimensió del fenomen produït pels seus encertats raonaments, ha obligat a la Fundació a promoure un espai arxivístic apropiat i a plantejar la creació d’un centre d’estudis sobre l’obra i el pensament candelià, i també s’ha plantejat l’anàlisi específic del propi impacte que la commemoració ha produït. En un cert sentit, la iniciativa complementa les jornades de reflexió que vàrem titular Els paisatges de Paco Candel, ja recollides en un llibre, i el debat sobre Migracions dels segles XX i XXI, una mirada candeliana, també editades, que la Fundació organitzà en estreta col·laboració amb el Centre d’Estudis de l’Hospitalet i el Centre d’Estudis Demogràfics, respectivament. La commemoració també va generar la publicació del llibre Candel i Barcelona, la ciutat dels altres catalans (1958-1964), un gran mosaic de reportatges de premsa editat per l’Ajuntament de Barcelona, i, per si fos poc, s’edità una sorprenent adaptació al teatre sota el títol Els altres Candels, del malaurat autor i dramaturg Manuel Veiga, traspassat recentment.
El fenomen –diguem-ne literari– va més enllà de l’eco en els mitjans de comunicació i les edicions generades per la mateixa celebració, Alpha62, grup teatral vinculat a l’Ateneu Popular de l’Hospitalet, estructurà un text de la mà de Joan Soto, el seu director, que fou representat a diferents barris de la ciutat amb notable acceptació. Candel retratà el seu pas per l’Ajuntament de l’Hospitalet en el llibre Una ciudad llamada Ellos, novel·la que ja s’ha traduït al català i espera publicar-se per commemorar l’aniversari dels ajuntaments democràtics.
L’autor d’Els altres catalans, reiterem, no podia imaginar que generés tanta literatura, malgrat que en vida ja va poder llegir Els carrers de Paco Candel d’Esther Pardo (Rúbrica Editorial) i Genís Sinca publicà La providència es diu Paco (La Magrana), poc després de la seva mort el 2007. Fins i tot s’edità Oda poética a càrrec de l’editorial Carena, recollint poemes de joventut, edició que potser l’hauria sorprès. Previsor com era escrivint els seus diaris, potser li agradaria la publicació a càrrec de Debate de Francisco Candel. El gran dolor del mundo. Diarios 1944-1975, edició d’Anna Caballé i Gabriel Jiménez, autoritzada per Maria Candel, la seva filla. Sembla que a partir de 1975 va seguir redactant diaris que, donat el paper fonamental que l’escriptor jugà, podrien ser una gran aportació per acabar d’entendre una Transició que, crític com es mostra, li semblaria incompleta, com donava a entendre a Un charnego en el Senado, on ironitzar sobre el seu pas pel parlamentarisme.
Candel segueix viu, passada una dècada de la seva pèrdua. Hi ha feina per endavant i més reconeixements, creiem des de la Fundació que va promoure la idea d’aixecar un monument al llibre Els altres catalans, que tant impactà en el conjunt de la societat catalana. Precisament ara, quan el gabinet de l’alcaldessa Colau ha confirmat l’aprovació de la maqueta de l’escultor Ferran Soriano per al Monument als Altres Catalans, que s’ubicarà a la placeta que hi ha a La Marina, davant mateix de la Biblioteca Francesc Candel. Cinc anys després d’aquell acte inaugural de la commemoració del primer mig segle de la publicació d’aquell gran llibre, ha quedat demostrat que Candel, per si mateix, és mereixedor de tots els homenatges que se li vulguin fer: un monument… I per què no, una plaça, un carrer, una parada de metro precisament allà on la ciutat canviava el seu nom, a Can Tunis, l’actual La Marina, el barri oblidat que ha acabat sent ciutat.
Pere Baltà, escriptor i periodista, president de la Fundació Paco Candel.
Article de l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català / AMIC.
