Quan eres petit el cap de setmana era una festa, però era encara més gran la festa quan anàveu al cinema… que no eren totes les setmanes, és clar! L’economia dels 70 no ho permetia. Els quatre, els teus pares, la teva germana i tu, anàveu sovint al Cine Texas, un cinema de barri a prop de casa. Pel seu nom ja es pot deduir que no era precisament una “sala d’art i assaig”. Sessió doble, normalment cinema de sèrie B, i entrepà d’embotit, o pa i xocolata per berenar a mitja sessió.
Allà vas veure les millors pel·lícules, sí, les millors! Però no, no eren els grans títols dels grans directors. Aquells films eren els millors perquè t’emocionaven, perquè et feien creure que eres el cowboy, l’indi o el pirata. Perquè et creies el trapezista en un circ de tres pistes o perquè la por et feia quedar immòbil quan senties el so de les fòrmiques gegants aproximant-se des de la foscor.
Després van venir les petites sales i el cinema d’autor. D’aquest anys recordes especialment –amb molt d’afecte– la filmografia de l’Alain Tanner: La Salamandra, que a Barcelona es va projectar –per primer cop– al Publi del Passeig de Gràcia. Però també altres pel·lícules del mateix autor com Jonas qui aura 25 ans en l’an 2000, Messidor, o la teva mitificada Dans la ville blanche, on es mostra una encantadora Lisboa –de principis dels 80– enregistrada en súper 8 i inflada fins a 35 mm.
Però com ha canviat el cinema! Acció i més acció per donar tensió… però no contingut al guió. Efectes especials digitals espectaculars, visió en tres dimensions i ulleres a 6 euros. El videojoc i el merchandising són obligats… ja no saps si la pel·lícula promociona el videojoc o és a l’inrevés. I el públic? Ha! el públic –aquells personatges de les multisales– que xerren com si fossin al menjador de casa, amb els peus sobre la butaca del davant, xarrupant sorollosament amb una canya la cola aigualida i menjant les crispetes a grapats.
Els creadors i els crítics de cinema diuen que en una pel·lícula tot ha d’estar al servei del guió: els decorats, l’estructura de la trama, l’evolució psicològica dels personatges, els moviments de càmera, les subtrames… tot! Ara, però, en moltes pel·lícules –en les d’acció i també en d’altres– el guió és un fil molt prim que moltes vegades es trenca a la meitat de la cinta, i que ni el director ni el guionista no saben com enfilar fins al final.
Diuen que el cinema és un art, el setè. Potser sí, però ens caldria preguntar-nos en quin moment va deixar de ser-ho per convertir-se exclusivament en una indústria. En un producte de productes, un producte que s’alimenta de la “publicitat indirecta” que apareix discretament en la mà del protagonista o integrada en el decorat de fons. Un producte que quan arriba a la televisió és trossejat per inserir, aquesta vegada, “publicitat directa”. D’aquesta forma el film guanya, de sobte, mitja hora més de metratge, de consells comercials.
Fa unes setmanes, estirats còmodament en el sofà, l’Olga i tu intentàveu triar d’entre tota la programació dels canals de la televisió una pel·lícula que agradés als nens i també a vosaltres… difícil.
Amb el comandament a la mà cercàveu, canal a canal, alguna cosa interessant.
–Mira fan Vestida para matar –dius amb l’esperança d’haver trobat una pel·lícula entretinguda i de consens.
–Sí… però a quina hora la fan! –exclama l’Olga en veure l’hora d’inici.
–Realment la fan molt tard… i mira a quina hora l’acaben –dius cansat i decebut de perdre’t un bon Brai de Palma.
Desprès d’haver repassat tots els canals i cansats de córrer amunt i avall de la TDT buscant infructuosament una bona peli, finalment vau desistir i us vau quedar a TV3… jugava el Barça. Home, també va ser un bon espectacle, amb gols i molta emoció! Recordes que van guanyar, però no el resultat.
Dies desprès, per la premsa, et vas assabentar que van seleccionar la pel·lícula Pa Negre dirigida per Agustí Villaronga –basada en la novel·la homònima d’Emili Teixidor– per representar l’Acadèmia de Cine Espanyol en l’edició dels Oscars en la categoria de millor film de parla no anglesa.
Per sort, penses, encara queden pel·lícules amb forts fils i bons teixidors.
Francesc-Josep Deó. Director d’AulaMèdia.
