Era d’esperar. Entre tots ens toca pagar la crisi. Una crisi provocada per un selecte club de jugadors professionals d’elit en una timba financera. Polítics cràpules, banquers cràpules, un col·lectiu d’aprofitats i pocavergonyes que es van fer d’or i ara ens fan creure que salvar el sistema que ells van arruinar mereix l’atenció de tots i la màxima prioritat. I el més trist és que tenen raó. Caldrà pagar la crisi. I pagar la crisi vol dir, essencialment, estalviar, cosa que, traduïda en termes socioeconòmics, significa retallar l’estat del benestar. Aquesta és la manera com s’evidencia que, si la riquesa és elitista, la misèria és democràtica. Tots serem una mica més pobres. I els que hagin perdut la feina, la casa i arrosseguin deutes multimilionaris, que no són pocs, aquests seran fabulosament, immensa, insuportablement pobres.
De moment ja s’ha anunciat la retallada general i també, òbviament, la de la cultura. Desconec les xifres concretes, les partides, la comptabilitat menuda, les maneres que les administracions tindran “d’estalviar, de retallar, d’escapçar, d’escarbotar, d’arreplegar les engrunes i portar-les a l’ombra” (és el llenguatge meravellós de Rusiñol a l’Auca del Senyor Esteve). Francament, el que menys em preocupa és que retallin els diners. Em preocupa molt més que retallin la intel·ligència. Que oblidin què és la cultura, per què existeix. Que aconsegueixin fer-nos oblidar a nosaltres, i parlo ara dels creadors, que tenim un compromís alhora ètic i estètic –que compartim simètricament amb el nostre públic– que ens obliga a aportar el nostre gra sorra a la saviesa col·lectiva d’aquesta societat que, justament per una frívola manca de saviesa, ha fet fallida. Però què és la saviesa? Perquè és de vital importància que, en aquest punt, definim acuradament aquest concepte.
Diu Bertrand Russell a La perspectiva científica que “perquè una civilització científica sigui una bona civilització, és necessari que l’augment de coneixement vagi acompanyat d’un augment de saviesa. Entenc per saviesa una concepció justa dels fins de la vida. Això és una cosa que la ciència, per ella mateixa, no proporciona”. Així de simple, així de clar. Això és el que li ha mancat a l’economia que (malgrat semblar, en aquests darrers temps, un art de xarlatans) és, com tota ciència, “un coneixement que busca lleis generals relacionant determinats fets particular”.
Em sembla, la de Russell, una excel·lent definició de saviesa: “una concepció justa dels fins de la vida”. De manera que, del que parlem quan parlem de saviesa, és dels desiderata que orienten la nostra mirada cap el futur, que és com la ètica anomena allò que volem (o que no volem) per a nosaltres i per als altres, és a dir, aquells amb qui compartim aquest espai d’interacció que anomenem societat. La saviesa no és una cosa que es pugui “estalviar, retallar, escapçar, escarbotar”. No es paga. És una cosa que tenim el deure d’anar fent dia a dia, individualment, a cada minut del dia, cadascú de nosaltres, amb cada decisió que prenem. I no s’hi val pensar només en les conseqüències immediates, sinó que cal situar-se més enllà d’un mateix, en la perspectiva que contempla la nostra absència, i que està, per això mateix, mancada d’egoisme. És, en definitiva, una perspectiva estrictament ètica.
L’art i la cultura escapçats, escarbotats, retallats… que sortiran de la crisi hauran de plantejar-se la part de saviesa que els pertoca. El veritable art és sempre transcendent, és sempre ètic (no val la pena entrar en diatribes inacabables sobre la moral particular del creador, és el cas de Céline). Però en un temps de ceguesa interessada, d’egoisme desenfrenat, de manca de valors indiscutibles en una política feta a curt termini (curtedat de mires que és, per essència, la mateixa negació de la saviesa), al pensament i a l’art els toca erigir-se en guardians del futur. L’art, qualsevol art, ha de parlar amb el llenguatge de la saviesa. No ha de deixar-se vèncer per l’afalag de la subvenció, ni ha d’espantar-se per la manca de recursos. És hora de fer art amb les mans despullades. I, amb les mans despullades, assenyalar els culpables de la fallida i exigir responsabilitats.
És l’hora de tornar a fer ideologia, d’utilitzar l’art com a arma ofensiva. Aquesta no ha estat una fallida exclusivament econòmica. Ha fallat el sistema polític, ha fallat la justícia, ha fallat l’educació, han fallat les universitats, els diaris, però han fallat, sobretot, els mecanismes de la cultura a l’hora de crear i d’imposar uns criteris sòlids de saviesa: ètica i estètica. És el que passa quan la cultura i l’art abdiquen de la seva màxima responsabilitat. M’imagino que aquesta és, en el fons, la polèmica que va travessar la societat grega del segle V a.C. referida als sofistes. Al capdavall un sofisma és un argumentació capciosa que intenta fer passar com una veritat allò que és fals. Una excel·lent definició de la nostra crisi.
Hem de tornar als grecs. Els nostres contemporanis. Justament per allò que tenen de furiosa saviesa. Una saviesa polèmica de màxima actualitat.
Pablo Ley. Dramaturg.
© Revista Benzina nº 55
