L’Ajuntament de Sitges acaba de posar en marxa un projecte de desenvolupament cultural al qual ha posat per títol Qualia.
El nom, un tant sinèrgic, vindria a definir aquelles emocions que ens sobrevenen quan veiem una obra d’art, és a dir, els efectes immaterials que ens provoca una idea o una proposta creativa. Qualia, per tant, és un nom adient per explicar els beneficis dels intangibles.
És curiós, que en un món tan economicista, farcit d’anglicismes per explicar la multitud de procediments que generen les modernes tècniques de comunicació, haguem de recórrer a un mot grec per definir una realitat tan òbvia. Qualia és, en darrera instància, una emoció.
Ara està de moda parlar de l’economia de les emocions. Matteo Motterlini, expert en economia cognitiva i psicologia social, publica l’economia emocional intentant explicar les raons profundes per a la presa de decisions insistint en una idea central: són les idees les que mouen el món, no pas l’economia; o plantejat d’altra manera, si l’economia mou el món, les idees se’n ressenten.
La debilitat del mercat immobiliari, és a dir, l’economia pura i dura, posa en valor la imaginació, i de sobte es parla d’economia creativa, nova economia i tangencialment de cultura i indústries culturals. És una mena de sil·logisme, la constatació efectiva que la cultura i l’economia no són exactament el mateix. Hi ha altres raons, evidentment, per parlar de cultura creativa, però la crisi l’afavoreix com a nínxol d’oportunitats i la col·loca progressivament en el centre de moltes estratègies municipals.
Sitges posa a disposició dels creadors i productors culturals una gran quantitat de metres quadrats al voltant de tres idees bàsiques: formació artística, espais per a emprenedors i festivals de prestigi, o sigui, la cadena de valor del sector sense aparadors innecessaris basats en la competitivitat dels espectacles i l’efecte atractiu dels grans pressupostos.
És una aposta arriscada, però intel·ligent. A Catalunya en general, i a Sitges en particular, es manté una profunda relació amb la cultura. Deu ser perquè la manca d’Estat ens ha obligat a aprofundir, especialment, en la creació de símbols i elements de valor afegit. En qualsevol cas, de talent no ens en falta i de capacitat per atraure talent de fora ens en sobra.
La qüestió és saber si d’una vegada per totes, empreses i institucions, es posaran d’acord per convertir aquesta equació en una peça central del nostre model de societat.
És evident que Catalunya no tindrà mai –mai?– una gran major amb capacitat per distribuir de manera hegemònica a tot el món. Tal com evolucionen les coses, aquest és un privilegi reservat a les grans multinacionals hipercapitalitzades. Però res ens impedeix d’esdevenir una potent factoria per a generar, empaquetar i sumar talent creatiu.
El debat interessant és conèixer quines són les possibilitats de tractar el talent just abans que una major el coapti per raons d’estricta economia a escala. I aquí apareixen dos arguments inapel·lables.
El primer, fa referència a la concentració d’espais de formació i de generació de primeres oportunitats. És a dir, TICs de la cultura, ordenades i organitzades al voltant de les fàbriques de la creació i les transferències de tecnologia (no únicament tècnica) que poden aportar les universitats i els centres d’investigació.
El segon, fa referència a la gestió del prestigi, a través essencialment, de la posada en marxa de programacions, festivals o altres esdeveniments molt selectius i altament coordinats amb els creadors d’opinió i els mitjans de comunicació, no només d’aquí sinó de tot el món.
Temporada Alta a Girona, la Fundació Barcelona Media al 22@, les inicials fàbriques de la creació de Barcelona, Roca Umbert a Granollers, el BZ a la Zona Franca, apunten en aquesta direcció. El problema és que actuen desgavellats, no formen part d’un pla estratègic, la gent d’Economia no se n’assabenta.
Qualia va en aquesta direcció. I l’encert de la proposta és construir-la sencera.
Òbviament a Sitges li serà molt complicat resoldre-ho tot sol. Aquest és el problema català: tothom juga més sol que l’una. Potser caldria una plataforma social de projectes selectius d’economia emocional per convèncer a qui toca que no hi ha altre camí.
Xavier Marcé. Economista cultural.
© Revista Benzina nº 50
