Obviament, les retallades en els pressupostos culturals no són de rebut. La Conselleria ens diu que hem d’apretar tots plegats per tal d’aconseguir que el Govern ho entengui. Sovint la complicitat dels responsables de cultura amb els agents del sector pot arribar a formular demandes tan particulars com aquesta, com si la cultura es governés per delegació dels seus agents i no pas per l’acció d’un Govern.
En qualsevol cas, la cultura no s’escapa de la trista situació de les finances públiques i baixa per primer cop en els darrers anys (en termes absoluts, que no percentuals). A França no; és clar, però, que al país veí, i especialment a París, la cultura és un poderós vector turístic a més d’un element essencial per mantenir i administrar el paper que França juga al món –allò que ells anomenen la francophonie.
Catalunya també saliveja quan parla del seu genoma cultural. És una estranya construcció metafòrica que ens fa sentir diferents de tothom i especialment cofois d’una llarga tradició de creativitat i activisme cultural. Tant se val si és del tot certa o forma part del mite continuat i recorregut que ens identifica i ens reconeix com a poble. Ho repetim constantment: som un país de cultura, ens agrada ser un país de cultura. El que passa és que sense diners la creativitat es marceix com una flor en època de sequera.
Mantenir el pressupost de cultura és una qüestió de 40 milions d’euros: un parell de rotondes, un quilòmetre de carretera, alguns centenars de metres d’AVE, una petita part d’una subvenció qualsevol a una multinacional en procés de fugida. Amb una mica menys de propaganda per aquí i amb algunes reduccions protocol·làries per allà també hi arribem. Poca cosa; res.
Per què baixa el pressupost de cultura, doncs? Fàcil: perquè l’hem tractat com un servei públic i hem convertit les polítiques culturals en l’administració que els aprovisiona.
Els serveis públics s’estiren i s’aprimen com xiclets. A una classe de 20 alumnes n’hi posem 25 i aguantem uns anyets. A la consulta del CAP gestionem 8 visites per hora en lloc de les 6 òptimes. Reduïm les escoles taller i els plans d’ocupació de 9 mesos a 8 i mig. Tot plegat estalviem diners i passa poca cosa. Passa poca cosa si dura poc, és clar.
La cultura no funciona així. Podem optimitzar la gestió, però no pas el consum, la qual cosa val per a tota mena d’activitats. No podem reduir les funcions teatrals amb la finalitat d’omplir les que quedin, no podem demanar als creadors que desenvolupin idees més econòmiques, no podem fer llibres de menys pàgines o concerts amb la meitat de cançons.
La cultura no és exactament un servei públic. L’accés a la cultura potser sí, la producció cultural en absolut; però el fet és que la cultura és la suma exacta de les dues coses. La cultura és l’engranatge que ens configura socialment, el petit matís que ens diferencia dels demés més enllà de les pures disquisicions fiscals i econòmiques, el que sustenta el diferencial polític català i la peça bàsica de l’atractiu turístic del país (més enllà del que no està a la nostra mà millorar o multiplicar: sol i platja). Fer-ho saber, no admetre que algú ho posi en dubte, val 40 milions d’euros. No és gran cosa.
Mantenir el pressupost de cultura seria un acte de grandesa política del president Mas. El reconeixement més important que un país sense Estat pot fer als seus ciutadans donada la dificultat per generar polítiques paral·leles de finançament cultural. No hi ha alternativa, no hi ha aprofitaments marginals, no hi ha plans b, ni incentius fiscals que valguin. Altra cosa és demanar-li al conseller que la gestioni millor, que redueixi la despesa supèrflua, que aprofiti cada euro el que val en plena crisi.
Podem discutir moltes coses sobre la cultura a Catalunya: si destina massa diners a normalitzar la llengua, si és elitista, si els cantants d’òpera cobren molt, si els teatres públics tenen un excés de personal… Tot plegat té poca importància quan se’ns proposa rebaixar el pressupost un 10%.
Tornem a la qüestió central: es rebaixa el pressupost de cultura perquè és un servei públic i el conjunt dels serveis han d’apretar-se el cinturó de manera més o menys lineal. Què passa amb tot allò que per militància, vocació o aptitud esdevé un deure cultural? Quina inversió fem en emotivitat i progrés social? Quin missatge enviem a tots els ciutadans que gratia et amore dediquen el seu temps a crear valor afegit per enviar-lo al món des de la civilització i la modernitat?
No és una qüestió de negoci o d’empresa, atès que les indústries culturals catalanes reben menys diners del Govern que el Barça de TV3. El diner públic que pot substituir el mercat és irrisori. En realitat, conservar el pressupost de cultura és essencialment mantenir viu l’esperit del país.
Xavier Marcé. Economista cultural.
© Revista Benzina nº 55
