A les prestatgeries dedicades a la música se’ls va penjar el rètol de l’individualisme. Un anunci precís que va fer possible la creació de diverses agrupacions interlocutores davant el món polític, social, econòmic i també davant les instàncies públiques, que fet i fet eren les que reclamaven la maldat de l’atomització del sector.

Malgrat els esquinçalls de pell que alguns s’han deixat en el procés, actualment el camp de la música disposa d’unes quantes associacions que poden representar a la patronal i als treballadors. Una realitat que ha servit perquè tècnics i polítics no tinguessin disculpa i hagin deixat d’assegurar que si no es donava suport al sector musical era a causa de la falta d’unió dels diferents grups participants en competició.

Superada l’etapa de la consolidació associativa, el pas del temps ha sedimentat la pitjor cara del gremialisme i una certa deriva endogàmica. Ara a les administracions públiques els va de perles: copular amb les cúpules produeix més plaer que l’anterior dispersió. La nova realitat ha posat al descobert les entrefolres on s’intercanvien cromos, es justifiquen decisions i fins i tot es perfilen escalades tardanes.

Hi ha desacords però ni s’expliciten ni s’airegen públicament. Els nostres polítics culturals coneixen la manca de participació dels associats en cadascuna de les agrupacions, realitat que afavoreix la trobada amb els membres de les juntes directives, troballa i panacea de les felicitacions, també la millor fórmula per evitar el mal de cap que produïa la tradicional i anterior segmentació del sector.

Durant els darrers anys s’ha colat l’adormiment, la capacitat acomodatícia persuadeix, o bé la saviesa de la saba jove no ha volgut fer el recanvi generacional en el moment que tocava. Cal que plogui, que les estructures gremials es mullin, que caigui un bon xàfec per així refrescar l’entramat que tant va costar construir.

Eternitzar en els càrrecs crea acidesa i la confiança desmesurada en els que manegen la política cultural no és una bona mostra de vigor. Els lliuraments a terminis no sempre transporten la mercaderia òptima.

Música popular i música culta

Ha quallat socialment la idea que en la música pop (popular), pel seu predicament entre àmplies franges de la joventut i per la poderosa indústria que encara, tot i que es queixi, maneja el negoci, viatgen en el mateix tren artistes mediàtics al costat de joves valors i músics emergents.

Els joves amb talent musical, la cultura creada per artistes nous, que basin la seva obra a partir del popular o del culte, pateixen les mateixes dificultats per a ser coneguts entre la població. Raó de pes perquè dediquin especial atenció a aquest segment, les institucions culturals que depenen de les administracions públiques.

En canvi, els artistes mediàtics, famosos, d’èxit o capaços de generar tan sols a través del mercat treball suficient, pertanyin a la música popular o la culta, podrien dependre en la majoria de casos, dels promotors privats.

Aquest aconsellable suggeriment no es porta a la pràctica pel fet que la patronal, bàsicament els ajuntaments, reben la pressió (electoral) de l’audiència, habitants que volen conèixer i tocar de prop els seus artistes preferits, i en certa manera ruixada de populisme, el que s’ha erigit en un nou concepte de fe, la socialització de la cultura, confonent moltes vegades amb l’oci i l’entreteniment.

És així com municipis que disten entre ells pocs quilòmetres, programen els mateixos artistes i exactes bandes en breu període de temps, rivalitzant i discutint en comptes de dialogar i coordinar-se. Organismes oficials de suport municipal, a través d’oficines de difusió de la cultura, participen d’aquest embolic en lloc de planificar les seqüències de determinats esdeveniments musicals per evitar inútils repeticions.

Aquesta espècie de subhasta, de caràcter municipalista, per contractar els artistes que sovint apareixen en els mitjans de comunicació de masses i estan més ben situats a la graella de vendes, condueix a una forma perversa de treballar i no ajuda a aclarir on, com i quan és necessària la intervenció pública en el sector musical.

Lluís Cabrera. Director del Taller de Músics.

© Revista Benzina nº 53