Quan s’esvaeix una reputació el reputat acostuma a conservar-la en el sentit contrari, de manera que la reputació no s’elimina pròpiament sinó que es capgira. La importància de la reputació en una societat malalta de cretinisme pueril com la catalana és elevada, al mateix nivell que la nepotista manca absoluta de la seva meritocràcia. Això significa que el ben reputat té molts números de ser un impostor consentit que hauria de pertànyer al costat negatiu de la reputació. Però la raó per la qual s’encasella alegrement el mediocre en el costat lluminós de la reputació no és només la ceguesa idiota de la societat sobre l’opinió que mereix l’individu que ocupa determinat càrrec malgrat la seva incapacitat i inèpcia per exercir-lo, ni tampoc només l’interès espuri de les elits del sistema en proporcionar-li el càrrec.

No. La societat adotzenada o l’interès espuri tenen en comú la raó del prestigi per se en atorgar la reputació. En virtut de quins mèrits o raons un càrrec ha de ser prestigiat intrínsecament? No parlo de jerarquies, és a dir, de diferents nivells als quals s’hagi d’arribar a través de l’experiència o de la meritocràcia, sinó d’un prestigi totalment arbitrari. Parlo de l’univers artificiós que crea el poder i que, a còpia de generar-lo, a més d’estar-hi interessat, veritablement l’acaba assumint com a raonable. No li cal ni impostar la farsa. Vet aquí per què el contagi sobre la societat és exponencial i absolut.

A tall d’exemple, i centrant-me en el meu àmbit, en aquest país tenim un reguitzell de pseudoescriptors, de paràsits que gaudeixen d’una doble reputació positiva consistent en: per un costat l’ofici mateix d’escriptor –al qual s’atorga un prestigi, doncs, intrínsec– i per l’altre el fet que en la majoria de casos és un personatge mediàtic, sense que habitualment no ho hagi esdevingut a través de la seva escriptura, i encara menys per la seva qualitat, sinó a l’inrevés: primer ha esdevingut mediàtic i després s’ha convertit en (pseudo)escriptor.

Per això resulta irrisori i d’una vanitat insofrible quan l’autor mediàtic nega ofès ser-ho, perquè ens està dient: 1) que el seu èxit de vendes té a veure amb la qualitat del que escriu i que, per tant 2) obtindria el mateix èxit si no rebés la difusió pública dels mitjans. Només cal preguntar-li què ha esdevingut primer, mediàtic o escriptor.

La qüestió, doncs, no té res a veure amb la legitimitat que el personatge amb difusió pública pugui escriure o fer el saltimbanqui si li abelleix –i li acostuma a abellir–, sinó amb no entabanar el ciutadà amb sopars de duro que només fan que desprestigiar l’art d’escriure, aquell que justament l’escriptor mediàtic diu defensar, quan de fet està defensant dues coses: la vanitat i la butxaca. I és que, posats a parlar de legitimitats, l’escriptor de debò té tot el dret a demanar a la televisió pública espais de difusió de la literatura per esdevenir així també mediàtic… després. Sempre després, mai abans. Un arquitecte no ho és perquè treballi en el seu temps lliure mentre es guanya el pa presentant el trànsit a la tele, oi? Doncs l’escriptor tampoc.

La societat prestigia un escriptor o un catedràtic de física nuclear pel mer fet de practicar aquestes professions. Però, té la reputació a veure amb la vàlua de cada professional? En el cas mediàtic, la popularitat enlluerna… i reverteix en diners. Pluja sobre mullat. Recordeu qui era prestigiat als pobles: metge, notari, capellà. Poder i diners. Mai veritat. Com més ignorant és –fan ser– una societat, més es compleix: reputar no ha estat mai valorar per atorgar o treure prestigi, sinó sotmetre’s. Avui dia els mitjans de comunicació són excel·lents botxins de la qüestió. Botxins i víctimes. Sempre ho seran. Entre els homes, res d’essencial no canvia.

Ricard Biel. Escriptor.

Columna publicada en el núm. 1 de la revista Comunicació 21 (juliol 2014, segona època).

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram