Moure’s a les fosques és complicat. Així és com es troba el sector cultural darrerament, amb la incertesa que dóna la nova onada d’ajustos pressupostaris, però sobretot pel convenciment que alguna cosa està passant en un sector que ja no pot dependre dels diners públics.

Els circuits teatrals que depenen de les contractacions municipals es reduiran dràsticament. El Ministeri anuncia una baixada del 50% dels pressupostos de suport a la producció de cinema, qualsevol canvi en el mapa polític afavorirà un tractament més comercial de la cultura, reduint el terreny de joc de la inversió pública (coses de la dreta), i sectors industrials tradicionals com la música o l’editorial hauran de seguir afrontant els canvis propis de la transició digital amb escassa comprensió i ajuda del govern.

És cert que bona part dels canvis provenen de la crisi financera, però seria absurd no entendre que aquesta crisi ho és també de model econòmic, i no és estrany que afecti a la cultura essent com és una peça emblemàtica de la nova economia. Som al bell mig d’això que anomenem societat de la informació i a ningú ha d’estranyar que li afectin de manera especial les seves característiques.

La cultura viu en un entorn global. La lectura senzilla és que tenim el mercat universal més a prop, la complexa és que som terreny abonat per a les grans corporacions multinacionals. Tot es transmet a velocitat digital, la qual cosa simplifica i optimitza la comunicació i la mercadotècnia, però ens fa igual ment més sensibles als grans fenòmens planetaris del consum de masses.

La societat de la informació és una benedicció per a la modernitat, per a la democràcia, per a l’educació, però un escenari complex per a la cultura i especialment per a les cultures locals. I és curiosa la manera com posa a prova la fortalesa de les polítiques culturals tradicionals incapaces d’entendre quin és el seu paper en les modernes societats occidentals. Si alguna vegada havien sorgit dubtes sobre la honestedat intel·lectual de les nostres estratègies culturals públiques, ara s’ha fet evident que caminen a les fosques. En realitat, l’Administració cultural no treballa per als ciutadans sinó per als artistes i els productors de continguts.

En un món globalitzat, el canal és més important que el contingut, en primer lloc perquè sense l’un, l’altre esdevé una peça incerta del mapa cultural. En segon lloc perquè a la llarga el canal es converteix en el productor del contingut. Aquesta és la manera com funciona el sistema. Fixem-nos en la poca importància que se li dóna a la gestió de la informació i a l’administració dels espais públics de la comunicació, quasi bé tots privatitzats i sovint reactius a l’emissió dels continguts del propi país.

El resultat final és paradoxal. L’Estat s’ha convertit en el primer productor de continguts culturals (directament o a través de les seves polítiques de subvenció), tothora que destina minsos recursos a assegurar-ne la mínima finestra corresponent. La vitalitat dels continguts culturals catalans i espanyols s’assembla a la vida dels insectes: néixer, reproduir-se i morir després d’una curta i escassament productiva vida.

L’actual crisi fa evident que estem davant d’un canvi de paradigma. Catalunya pot tenir, i serà bo que així sigui, tants creadors com sigui possible, tants artistes com éssers imaginatius siguem capaços d’acollir. El que no podem és tenir tantes empreses com creadors, tantes distribuïdores com empreses i tantes propostes reclamant que l’ajuda pública els hi permeti sobreviure. Cal que tots entenguem que el negoci de la cultura requereix dinàmiques comercials i perspectives empresarials, i cal promoure un negoci i unes empreses fortes capaces de donar resposta sostenible al màxim nombre possible dels nostres creadors.

Quedaran pel camí projectes interessants, però no més que ara, amb el benentès que un 40% de les peticions de subvenció no són ateses per manca de fons, i amb el benentès, igualment, que un altre 40% dels fons va a mans de projectes que haurien de ser (si estiguessin correctament plantejats) perfectament rendibles. A la fi cal que els ciutadans tinguin més cosa a dir en els afers culturals, tal com succeeix en altres sectors igualment creatius i innovadors.

El problema rau en saber qui prendrà la iniciativa, qui li posarà el cascavell al gat. Serà l’Administració qui reunirà programadors públics i productors privats per tal que redissenyin els circuits de teatre? Serà l’Administració qui avalarà els crèdits necessaris per transformar el nostre sector fonogràfic? Serà l’Administració qui vetllarà perquè les nostres pel·lícules tinguin assegurada la finestra imprescindible per aspirar a ser rendible? O serà el mateix sector qui agafi el bou per les banyes i forci les úniques solucions possibles?

Xavier Marcé. Economista cultural.

© Revista Benzina nº 47

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram