És bo per a la llengua que es canti en català, però que la música pop-rock en català és aspirant a mediocre no és res que se li escapi a cap orella mínimament sensible. Sort que sabem que el poder de la idiòcia pot arribar a negar qualsevol dels sentits, perquè altrament no ens en sabríem avenir. És l’únic consol que em queda després de veure la reacció que ha provocat el retorn del grup Sopa de Cabra. TV3 ha dedicat un programa a la “mítica banda”, aquesta formació que de fet no és ni mítica ni banda perquè sabem que els Beatles són un grup mític, i perquè sempre havia cregut que les bandes només eren un col·lectiu de delinqüents o bé la banda municipal, la del bombo i els platerets a les festes majors. Més enllà d’aquestes consideracions, em sembla molt bé que els Sopa –tal com, seguint la mateixa línia, amb babau esnobisme se’ls anomena– s’hagin decidit a retornar per fer calaix. Mentre hi hagi rucs no anirem a peu, oi?
No m’he cregut mai el moviment del rock en català perquè a Catalunya no hi ha tradició d’aquest gènere musical i, per tant, per bons que fossin els grups catalans sempre serien una imitació dels anglosaxons, aquells que sí tenen al darrere la tradició del gènere. Per què volem una còpia si ja tenim l’original? I com es pot mitificar una còpia? Els rucs. Només als rucs els cau la bava amb una còpia i, a més, dolenta. Els catalans tenim punts realment forts, però entre aquests no hi ha precisament la música rock. I ni Manels ni Antònies. Admetem-ho, i a partir d’aquí que la gent s’ho passi bé amb els Sopa, els Avecrem o els Gallina Blanca si és menester.
Quant temps cal que passi perquè a un grup musical se’l consideri mític? A l’estranger sabem que cal que passin uns anys, indefinits. Però aquí queda clar, la cosa està perfectament definida: a Catalunya un grup esdevé mític quan els mitjans decideixen que és mític. La seva qualitat? Carisma? Significat històric? Res, no hi fa res. Un cop presa la decisió, els mitjans repeteixen a tort i a dret la parauleta dels pebrots, i de Nadal a Sant Esteve un grup català de quatre dies pot esdevenir mític perquè un dia dóna per a molt: permet repetir més de mil vegades que el grup de torn és mític.
Algú pot pensar que, com que ja tinc una edat –hi ha algú que no la tingui?– no entenc la música dels joves, o que sóc un dogmàtic. Però no. Deixem-nos d’estúpids relativismes. Ah, els relativistes, aquesta plaga que tanta al·lèrgia em provoca! No falla: el relativista sistemàtic és un integrista dogmàtic amb cervell de mosquit, l’única neurona del qual és, a més, gandula. Per això no es treu mai la disfressa del relativisme.
No m’han agradat mai els Pets, els Sopa de Cabra, els Sangtraït, ni cap d’aquests grups que ens han encalçat al cervell amb insistència delictiva. Mai. Ni quan era adolescent a final dels vuitanta, quan va començar aquest malson dels rockers catalans. Me n’anava a dormir. Ho feia cada vegada que algun amic d’algun amic em deia excitat que avui hi ha concert dels Pets o de no sé quin grup català a no sé on. Perquè naturalment no era mai un amic meu directe qui m’ho proposava atès que, en aquest cas, ja no hauria estat amic. Però és clar, el fet que la proposta fos d’un amic del meu amic em feia qüestionar la meva amistat amb aquest. Ja veieu com de perillós pot arribar a ser això del rock en català, que fins i tot va fer trontollar la tendra psicologia d’un indefens adolescent, a més de posar en escac les seves relacions socials i fins amoroses. Traumàtic, sí, a fe que el rock en català, a banda d’un conyàs, resulta traumàtic. L’haurien de prohibir, mira què et dic.
En fi.
Arriba un punt que ja no saps si qui tens davant pensa el que pensa perquè ell ho pensa o algú altre pensa per ell. I el més fotut no és que no li ho pots preguntar perquè no el vols ofendre, sinó perquè encara que no s’ofengués ni ell mateix no sabria la resposta. I sovint em pregunto si la gent està segura que li agrada el que creu que li agrada. Saben el que els agrada? No podria ser que no els agradés allò que no es qüestionen que els agrada? Encara més: no podria ser que els agradés allò que de fet els desagrada però que no els pot agradar perquè es contradiria amb allò que els agrada perquè els han dit amb insistència que els ha d’agradar?
Quan tinc algú davant, primer el veig a ell, però sovint així que obre la boca començo a veure-hi algú altre, i un altre i un altre, fins que ja no sé qui és. Recordeu la portada de l’esplèndidParanoid de Black Sabbath? Doncs això. Ah, els Black Sabbath, quin grup de rock!
Ricard Biel. Escriptor.
© Revista Benzina nº 55
