El passat dissabte 27 se celebrava el Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual, que ha comptat amb diverses activitats al nostre país, com la visita organitzada al gran arxiu de TV3, i que d’aquí unes setmanes tindrà un acte molt recomanable, amb la presentació a la Filmoteca del llibre dedicat a Laya Films, la productora cinematogràfica de la Generalitat que permeté mostrar al món els crims contra la humanitat perpetrats per l’aviació feixista.

Com afirma la directora general de la UNESCO sobre aquesta diada, la francesa Audrey Azoulay, “el patrimoni audiovisual no és només una font inestimable de coneixement, sinó que és també un testimoni dinàmic de la nostra diversitat social, cultural i lingüística”.

Els esforços per conservar, catalogar, estudiar i difondre el nostre creixent patrimoni audiovisual, que ja suma més de 120 anys d’història, en són diversos. Un dels darrers, i sens dubte el més destacable, és el Museu RTVE. Una exposició permanent que relliga una mostra seleccionada dels continguts produïts per la casa –des dels seus orígens als estudis de Miramar fins els actuals a Sant Cugat del Vallès– amb els diversos equips que van permetre el seu enregistrament i edició en tota la seva evolució tecnològica. Un relligat de continguts i aparells que es veu combinat amb una mostra de les tasques i equipaments dels distints departaments tècnics, creatius i professionals que integren un centre de producció televisiu integral. De ben segur que, coincidint amb el 60è aniversari de la primera transmissió televisiva al nostre país, de RTVE Catalunya en tindrem noves notícies.

Certament, queda molta feina per fer, tant a nivell de recuperació, conservació i digitalització (els enregistraments magnètics s’esborren), com bé recordava fa tres anys l’Observatori permanent d’arxius i televisions locals. De fet, el millor plantejament possible de cara a l’enorme quantitat de cintes i suports a treballar passaria per una ambiciosa estratègia de difusió, vinculada tant a usos educatius o formatius com directament comercials. L’exemple francès de l’INA en seria una de les expressions més ambicioses i reeixides, posant a lliure disposició més de 400.000 vídeos en línia, oferint més d’1,6 milions d’hores de continguts de ràdio i televisió per a la seva comercialització, i produint documentals i programes de tota mena a partir d’aquest extensíssim patrimoni històric. Dues qüestions, aquestes darreres, que aporten una important font d’ingressos econòmics.

I qualsevol estratègia centrada en el patrimoni dels continguts, hauria de tenir una visió 360º que contempli dotar Catalunya d’un espai on es pugui oferir una experiència altament atractiva als seus visitants, alhora que esdevingués un espai de formació i experimentació. La recent iniciativa d’un Museu de la Ràdio va en aquesta direcció, i la revista Comunicació21 va dedicar un reportatge fa uns anys sobre la necessitat que la nostra capital tingui un museu en la línia del que tenen altres ciutats com Nova York, París o Berlín.

Precisament, el 2018 és l’any europeu del patrimoni cultural. Seria una bona manera d’acabar-lo que es prengués alguna decisió en aquest àmbit tan important i que es pogués materialitzar aviat.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.