Per què la cultura ha esdevingut un element essencial de les nostres vides i una de les principals preocupacions polítiques? Com hem arribat a construir la nostra actual societat del coneixement i de la informació? A l’obra Els poders de la cultura, Jean-Louis Genard, professor a la Universitat Lliure de Brussel·les, cerca respostes a aquestes qüestions. La seva conclusió és que la crítica i l’expressivitat, les dues característiques principals de la cultura moderna, s’han manifestat en la reivindicació dels drets i llibertats fonamentals: llibertat de premsa, d’associació i de reunió. Així, ha emergit el concepte de democràcia cultural que, avui, en l’era del multiculturalisme, posa en relleu la importància dels drets culturals.
Els municipis juguen el paper més important en cultura. Però aquesta és només una aproximació global que s’ha de matisar per quant, en funció dels municipis, hi ha moltes variables.
Entre les funcions culturals més finançades pels municipis es troben la conservació, la formació, la producció artística, l’animació cultural… Genard ens diu que totes aquestes funcions es mouen sobre cinc eixos essencials: “La professionalització d’aquestes polítiques, la despolitització, problemàtica territorial (en referència al cost de la centralitat), el problema sectorial (gestió de la diversitat d’actors culturals sobre un territori) i el problema estructural (creació de públic davant el fet que el públic cultural queda lluny de l’ideal de democratització cultural)”.
Ara, també cal tenir en compte que, a escala ciutadana, es posa per davant l’articulació entre les diferents percepcions de la cultura i de les pràctiques culturals des de les formes més acadèmiques fins a les destreses més emergents. És per això que Joan Subirats, catedràtic en Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona (especialista en governança, gestió pública i anàlisi de polítiques públiques) situa el repte cultural no com un nou “sector” del govern urbà en si mateix, sinó com un objectiu transversal entre el ciutadà, l’elegit i el professional (L’anàlisi de les polítiques públiques).
“Els consistoris han de plantejar-se la premsa local com a eina de cultura, no pas com a eina de poder des del poder”
Es fa difícil, doncs, un patró d’èxit. Per tant, encara avui s’estan dibuixant camins i dreceres per dur a terme les polítiques de promoció cultural que requereixen un consens polític no assolit arreu. Es cerca la coordinació entre objectius, com entre diferents subsectors de política cultural, es troben noves eines de gestió, de debat o de prospectiva. Entre els debats en àmbits socials amb necessitats de major incidència, trobem l’element més difús i menys debatut: el cas de la premsa de proximitat (local i comarcal, “de casa”), un element essencial per al debat en àmbits socials, subestimat en la cultura moderna, tot i el prestigi i la confiança que li atorga la ciutadania.
Els consistoris han de plantejar-se la premsa local com a eina de cultura, no pas com a eina de poder des del poder, com desafortunadament veiem sovint, malauradament. I l’han de debatre amb els ciutadans. La valorem? Què fem amb ella? Li donem suport? La premsa de proximitat, considerada com a sector específic en el sistema actual de la premsa catalana, s’identifica bàsicament per la seu i l’àmbit territorial de les publicacions. Una eina cultural que ve de ben lluny a casa nostra.
La premsa local, amb prop de mil capçaleres a Catalunya entre paper i digital, té la vocació de ser un instrument per contribuir la normalització lingüística i la cultura catalana. Hom accepta la premsa local i comarcal com a eina de cultura eficaç, propera i aglutinadora. Per tot plegat és un element per al debat en àmbits socials per ajudar els seus editors i periodistes en el nou cicle d’innovació, joventut, qualitat, rendibilitat i pensament crític i rigorós que requereixen aquests mitjans.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
