D’entre les moltes definicions que existeixen sobre què és la innovació, la ja clàssica d’Everett M. Rogers m’ha semblat sempre especialment encertada i pràctica. Perquè més que centrar-se en què pot considerar-se nou o no, cercant unitats de mesura per a la novetat, Rogers posava l’èmfasi en la percepció. Així, innovació és tot allò (idea, pràctica, objecte, etc.) que percebem com a nou. Aquesta perspectiva resulta molt útil quan, enmig del magma de discursos farcits de determinisme i certa fascinació tecnològica acrítica, cal distingir entre el que és i el que no és nou de veritat. I els termes emprats (sovint, en anglès) poden contribuir en gran mesura a crear percepció de novetat.
Com hem vist en altres ocasions, la innovació sovint podria quedar-se en una mera qüestió lèxica si no fos per les serioses implicacions que es van quedant pel camí. I si hi ha un mot que exemplifica molt bé la definició de Rogers és “plataforma”. És de tot punt impossible reproduir en aquestes poques línies la quantitat ingent de definicions o aplicacions que es donen a un mot que podríem qualificar de “navalla suïssa”. En destaco només algunes.
El Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans n’ofereix tres de lèxic comú i algunes més específiques, i el Termcat ja n’ha inclòs algunes de més afinades i referides a serveis d’internet. Un dels autors més lúcids a l’hora d’explicar-ne, no només l’ús sinó també les implicacions, és Tarleton Gillespie, que, tirant de l’Oxford Dictionary, afirma que la plataforma, com a terme aplicat als nous intermediaris dels mitjans digitals, no representa cap de les quatre accepcions que li atorga el diccionari (figurativa, política, computacional i arquitectural) però depèn de les quatre.
Cal buscar els seus orígens en el disseny de videojocs, primer, i webs per compartir continguts i xarxes socials, posteriorment. La indústria de la computació l’usa per primer cop a principis dels anys 90 quan Windows (Microsoft) i Netscape decideixen definir-se com a plataformes. Durant molts anys, era habitual usar el mot per referir-se al tipus d’infraestructura física usada per fer possible la comunicació.
Sentim a parlar i llegim sobre “plataformització”, lògica de les plataformes, polítiques de les plataformes, capitalisme de plataforma, cooperativisme de plataforma, estratègia, societat, estudis de les plataformes. El món sencer ha esdevingut una plataforma. Són plataformes, com dèiem, les infraestructures, però també ho són els serveis, programaris, xarxes socials, marques, empreses. I repetint molt sovint la paraula, com qui xiuxiueja un mantra, donem per fet que és obvi a què ens referim. No és d’estranyar que els articles i les anàlisis més serioses dediquin quatre línies a definir-la i, sobretot, a acotar-ne el seu significat.
Usar el terme “plataforma” no és del tot innocent; l’envernissament tecnològic serveix sovint de cortina de fum. Recordem, perquè val molt la pena, quan fa uns anys un periodista noruec posava la icònica fotografia de la nena vietnamita fugint del napalm al seu Facebook i la hi van censurar. Ni les seves queixes ni les del director del diari van servir de res fins que van decidir publicar una carta en portada, adreçada a Mark Zuckerberg. Poc després, Peter Preston escrivia sobre el cas a The Guardian i el titular ho diu tot: “Face it, Mr Zuckerberg, you’re a news editor too”. I aquí rau una part de l’explicació: si una empresa es defineix com a plataforma, entenent-la des d’una òptica purament tecnològica, l’estem alliberant de qualsevol responsabilitat sobre el contingut.
Podríem concloure, en aquest breu repàs, que la plataforma és una innovació o millora tecnològica que permet oferir serveis i productes, d’una manera una mica diferent, posant en alerta les indústries culturals tradicionals i qüestionant la seva cadena de valor. Una cadena de valor que ha deixat de ser lineal i que tothom vol controlar per tal d’erigir-se com a distribuïdor únic i intermediari absolut per tal de connectar directament amb la gent (digueu-ho com vulgueu: audiència, usuaris, seguidors) i personalitzar l’oferta en un sol entorn. Entre els que dominen el tauler de joc, aquelles corporacions conegudes com a GAFAM (Google, Apple, Facebook, Amazon i Microsoft) a Occident, i els “tres regnes” xinesos (Baidu, Alibaba i Tencent) a Orient; totes elles responsables en bona part del redisseny de la producció, la distribució i la monetització dels productes i serveis culturals i comunicatius.
Si molta gent percep la plataforma com una innovació amb capacitat per adjectivar-ho tot és, en gran mesura, per l’ús interessat de la paraula. Però no tot és nou i no resulta massa difícil endevinar què i què no és la història de sempre.
Montse Bonet Bagant, professora de Comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Article publicat en el número de primavera 2020 de la revista Comunicació 21.
