Des de fa uns anys ens bombardegen contínuament amb la pirateria, el top manta, les descàrregues i altres martingales perquè l’opinió pública s’apiadi dels perjudicats. Artistes mediàtics apareixen de tant en tant als mitjans apel·lant a la comprensió de la ciutadania perquè actuïn amb rectitud i intentant que els seus discursos siguin compartits per la resta dels mortals.
L’omnipresent SGAE, en les liquidacions dels seus socis, s’encarrega d’efectuar els descomptes de sempre per la gestió dels drets d’autor i, a més, n’imputa un altre, el corresponent a la lluita contra la pirateria. Suposo, que amb aquest muntant econòmic, la poderosa societat sufragarà les despeses ocasionades per les campanyes de conscienciació: anuncis, seminaris, ensinistrament d’adeptes, etc.
Hi ha una o vàries cares ocultes. Avui, però, escriurem sobre el que està passant amb el patrimoni clàssic i tradicional del flamenc. Un art sorgit de l’encreuament entre diverses cultures, on el folklore andalús ha tingut molt a veure, i que va cristal·litzar en art per l’aportació del poble gitano i es desenvolupà a partir de l’oralitat. Un art que no es mereix que li robin l’ànima.
El flamenc, des de fa un temps, està sotmès a un assetjament per quatre espavilats que, amb la complicitat d’alguns artistes, s’encarreguen de donar d’alta a la SGAE obres que són de domini públic, o el que és el mateix, no generen drets d’autor. Pirateria consentida, pirateria legal, pirateria amb còmplices que tenen noms i cognoms.
“El llest de torn”, que en sap de música, passa el xifrat d’un determinat cante a partitura i li canvia el text. Un atemptat al qual també se li pot dir picaresca. En aquest tripijoc se li posa títol i autor, es dóna d’alta a la SGAE, passant a formar part del repertori que controla la societat de gestió i comença a generar drets d’autor. Senzill, legal i oportú. En ocasions coincideix qui s’ha convertit miraculosament en autor amb l’artista que actua a sobre dels escenaris, en d’altres no.
La majoria dels cantaores del món flamenc són intèrprets que fonamenten el seu repertori en els cantes de tradició oral. Això és el que fan a les seves actuacions en concerts i festivals, emparar-se amb els clàssics, amb els de sempre, amb els de domini públic que disposen d’amplitud per oferir suficient corda, no avorrir-se repetint sempre el mateix i guanyar-se la vida amb dignitat. Aquesta és la tònica imperant, però què passa: en emplenar la fulla d’autors, en una de les caselles posen els títols declarats a la SGAE i a l’apartat de l’autoria col·loquen el seu nom i cognoms. Un detall, no menor, que els permet ingressar un complement a la seva activitat artística.
Els artistes que no combreguen amb aquesta pràctica, a la qual han accedit alguns dels seus companys, emplenen els fulls de la SGAE i a l’apartat de l’autoria escriuen “popular”, així es mantenen fidels a la veritat i no estan disposats a fer trampa. La majoria sí participen d’allò que denomino pirateria del flamenc, impulsada per persones que es guanyen la simpatia dels artistes no autors mitjançant una pràctica fraudulenta que s’ha estès entre la professió amb gran rapidesa.
A continuació, una cantarella que abunda entre els aduladors, els que pul·lulen al voltant del món del flamenc i que es creuen més llestos perquè saben música: “Tú canta lo que quieras, no te preocupes… sólo has de tener en cuenta que al rellenar los papeles de la SGAE, firmes los temas que tienes declarados en la sociedad que defiende tus derechos”. A primera vista aquesta complicitat els uneix i es converteix en una espècie d’amistat d’interessos.
Una paradoxa que soscava el respecte al repertori tradicional, que és patrimoni de tots i al qual gairebé tots recorren per actuar en directe, ningú fa escarafalls i com el comercial de zona de la SGAE que assisteix al festival ni en sap ni distingeix el que es projecta des de l’escenari… Agafem doncs l’engany com a norma i a viure que són dos dies.
La SGAE coneix perfectament aquesta pràctica però no actua. Segons els responsables de la societat de drets d’autor, aquestes cornades no pertanyen al camp de la pirateria i no es necessari perseguir-les. El sotasignant creu que sí és una forma de pirateria, la consentida i emparada per massa socis de la impertorbable SGAE.
Molts artistes, els quals no han sigut, ni són, ni seran mai autors, han trobat una drecera indicada pels seus amics, uns saberuts als quals se’ls coneix com “els que en saben de música”. Sense aquests còmplices no seria possible perpetrar el daltabaix de la pirateria en el flamenc. És necessari compilar tot el patrimoni de la tradició popular flamenca, fer-la pública i no permetre que el domini públic es privatitzi.
Lluís Cabrera. Director del Taller de Músics.
© Revista Benzina nº 50
