Si haguéssim de definir amb poques paraules els objec­tius bàsics que expliquen l’evolució de les polítiques culturals europees, ens posaríem d’acord en dos conceptes essencials: patrimoni i accessibilitat; és a dir, conservació i difusió.

Al llarg de la història, els Estats han mantingut polítiques actives que s’han anat sofisticant i democratitzant en la mesura que s’ha construït i consolidat la moderna societat del be­nestar.

L’església, les monarquies absolutes, les aristocràcies il·lustrades van ser grans acumuladors d’art i és a partir de la Revolució Francesa quan, poc a poc, se superposa en aquesta idea conservadora una creixent mirada socialitzadora. Entre les dues grans guerres del segle XX, l’èxit del pensament keynesià provoca les primeres polítiques culturals públiques (national endowment for the arts), a l’empara d’una fiscalitat ascendent i la necessitat de rearmar, moralment i culturalment, una ciutadania europea devastada per la gran guerra.

L’educació popular a França, les “misiones culturales” a una república espanyola tràgicament atropellada pel fantasma del feixisme o els Consells de les Arts anglosaxons, són expressions d’una voluntat pública de relligar aquestes dues idees centrals: acumulació d’art i coneixement i major socialització.

Històricament, la socialdemocràcia europea ha fet gala d’aquests principis. No sempre, cal dir-ho, amb èxit. Els principis d’accessibilitat social a la cultura, han topat amb certs maniqueismes que no són del tot estranys a les característiques intrínseques del sector: tendència a l’elitisme, manteniment de certes minories il·lustrades, dependència dels artistes o fins i tot la manca d’una solució clara al vell conflicte entre cultura popular i alta cultura.

Curiosament, ha estat la tecnologia i no pas la política qui més ha contribuït a socialitzar la cultura. Les indústries culturals i sobretot internet, han generat un mercat i un espai comú de participació cultural inimaginable fa únicament vint-i-cinc anys. Certament, els conflictes inherents a la cultura i a les polítiques culturals tradicionals segueixen existint, de tal manera que algunes de les contradiccions del sector, lluny de minvar, s’han incrementat.

Avui dia fins i tot els ciutadans del Nepal (on no hi deu haver cap cinema) poden veure tranquil·lament la major part de la producció cinematogràfica que es distribueix en els cir­cuits comercials del món; els ciutadans afgans poden escoltar la música underground americana amb relativa seguretat (ateses les indicacions estètiques i ètiques del talibà de torn), o els pseudointelectuals occidentals poden construir la seva enciclopèdia popular (la wikipedia) amb discutible rigor però amb un admirable sentit de la participació cultural.

Si ens ho expliquen l’any 1960 haguérem pensat que era un escenari de ficció. Si fem una metàstasi de l’evolució de la cultura i juguem a atribuir-nos resultats, la socialdemocràcia cultural ha estat un gran èxit.

Quin és el problema de les polítiques culturals, aleshores? Doncs justament el contrari: aprendre a administrar el fracàs.

Si el mercat funciona i òbviament discrimina en funció de la seva rendibilitat, si l’Estat destina els seus recursos a promoure l’excel·lència i a afavorir l’esclat dels creadors emergents i, òbviament, discrimina en funció de la qualitat: què cal fer amb tots els que no són comercialment sostenibles i competitius i alhora no són artísticament interessants? És a dir, què fem amb tots aquells que han fracassat?

En primer lloc cal relativitzar la paraula fracàs. És útil en la mesura que les regles del joc són rígides i els escenaris del sector limitats. De fet és el parany on ens han situat unes polítiques de suplència cultural passades de rosca. Però no és terreny inamovible.

Caldria en segon lloc represtigiar un seguit d’espais d’actuació social associats a les arts i la cultura i donar-los, en la mesura del possible, valor econòmic. No té cap mena de sentit que les professions de la cultura estiguin al marge de tots els plans de formació ocupacional i foment de nous nínxols de treball, tot i que és acceptat de manera general que configuren un àmbit laboral creixent.

Animadors culturals, tallers als centres cívics i culturals, treball associatiu, projectes escolars, animació a hospitals i centres residencials, turisme, hostaleria, cooperació internacional, etc… configuren alguns dels múltiples escenaris de treball on la cultura és present, fins i tot on es configura i es manifesta de manera central, que estan infradotats i gestionats des d’altres àmbits de l’actuació social.

La gent de l’art i la cultura tenen un enorme component vocacional. A vegades, fins i tot, una extraordinària resistència al fracàs que se sustenta en una inabastable capacitat d’autojustificació. És una virtut, certament, però també és el signe inequívoc d’una irreversible tendència a consolidar la mediocritat.

És una funció pública dotar de prestigi aquestes activitats, generar mecanismes per fer-les sostenibles (hi ha molta més demanda potencial de la que imaginem) i promoure-les com a signe de progrés i civilitat.

Els ajuntaments catalans varen ser molt actius al respecte al llarg dels anys 80. Després varen anar plegant veles. El pressupost per activitats d’un Centre Cívic de Barcelona o una Aula de Cultura de l’Hospitalet era més gran l’any 1985 que ara. Senyal que les grans infraestructures i les programacions finalistes s’han menjat el terreny que abans ocupaven aquests programes socioculturals.

Doncs cal recuperar-los. Perquè ho exigeix l’enorme quantitat de professionals ben formats que aboquem cada any al sector, perquè ho reclama la reconversió comercial de la cultura i l’espectacle i perquè cal rearmar-nos culturalment per afrontar, amb millors garanties, el repte d’interpretar correctament els potencials que ens ofereix la societat de la informació.

Xavier Marcé. Economista cultural.

© Revista Benzina nº 49