Portem una temporada en què tant a nivell polític com social es dóna cada cop més una actitud molt preocupant: la no acceptació de les regles bàsiques de la democràcia. És a dir, la no acceptació que la democràcia es regeix per majories. I de vegades es guanya i de vegades es perd. Aquí, els perdedors, en comptes d’acceptar la derrota i preparar-se millor per tal de poder guanyar la propera vegada, el que fan és el contrari: dinamitar. O guanyes, o estripes la baralla i dius que no jugues més. I així no es pot avançar.

A casa nostra en tenim múltiples exemples. Un dels més recents és la llei del Parlament de Catalunya prohibint les curses de braus a partir de l’any que ve. És una llei polèmica, ja ho sabem. Però és una llei. I més enllà dels arguments dels uns i dels altres hi ha l’obligat compliment de la llei (la qual, no ho oblidem, ha sorgit d’una iniciativa popular gestada després de recollir centenars de milers de signatures). Aquest sector, el taurinòfil, acostumat durant tota la vida a no ser contestat, a ser subvencionat fins a límits inconcebibles, no admet ara de cap de les maneres el resultat d’un procés inequívocament democràtic que els ha estat contrari. I amb tota la mala fe, remouen cel i terra per denunciar una mena d’estat de repressió salvatge per part nacionalista (nacionalista catalana) contra una mostra cultural espanyola.

Els taurinòfils, l’únic que han de fer és el mateix, recollir signatures, i presentar al Parlament de Catalunya una ILP a favor dels seus interessos. En els cas dels toros, és innegable que alguns dels diputats que van votar a favor de la prohibició, ho van fer per motius ideològics, però això és el de menys perquè la representació política parlamentària és legal i legítima. I les lleis es fan per ser respectades.

Amb la qüestió de la normalització de la llengua catalana passa igual. No s’estan de parlar d’imposició il·legítima, de nazisme (que fàcilment i irresponsablement es fa servir el mot!) quan la realitat és exactament la contrària: hi ha centenars de disposicions que obliguen a l’ús de la llengua castellana i mesures coercitives legals de l’Estat que forcen a complir-les. Sí, senyores i senyors, l’Estat també posa multes lingüístiques. Per exemple, en posaria a una cerveseria alemanya a Mallorca on només parlessin alemany, tot fos escrit en alemany i ni tan sols compren­guessin el castellà. Se n’aixeca acta, s’avisa i si cal, es multa.

Això, que és admès i comprès per a una llengua, resulta que per a l’altra no ho és. Els uns són l’Estat protector i els altres els nazis provincians. Perquè en el fons, inconscientment, no es tolera que es pugui ni tan sols esmentar que les dues llengües són iguals. I que per tant mereixen un tracte equivalent. Però el que m’interessa remarcar –i és el que em deixa perplex– és que tal com s’esdevé amb la prohibició dels toros, prèviament a la discussió dels arguments hi ha un fet incontrovertible: l’actuació de la Generalitat emana d’una llei del govern aprovada al Parlament de Catalunya.

De nou, doncs, què fem? Cridem a la rebel·lió cada vegada que s’aprovi una llei que no ens agrada? És obvi que als països de democràcia consolidada això no és així. L’actuació dels òrgans administratius del govern català no fan ni més ni menys del que han de fer: vetllar perquè es compleixin les lleis. I si no, que ho diguin clarament. Que hi ha lleis de primera i lleis de segona. I que les del Parlament de Catalunya són d’aquestes darreres.

Aquí –i hi ha molts catalans que hi juguen– hi ha molta mala fe. Es magnifica i criminalitza l’acció de protecció simbòlica catalana i es minimitza i glorifica el mateix quan és Espanya qui ho fa (recordem l’eufòria exagerada amb la roja). Una cosa es titlla de nacionalisme ferotge i il·lícit, mentre que l’altra és patriotisme sa i natural.

En el cas de les multes de trànsit, el màxim a què s’arriba, quan estem exasperats, és a clamar contra l’afany recaptatori de l’Ajun­tament. I creuem els dits per tal que, si a les properes eleccions guanyen els teus, abaixin els impostos, l’import de la grua (o suprimeixin el límit de 80 per hora imposat a l’entrada de Barcelona, tal com ha promès CiU). Però el que no es fa mai és qüestionar la democràcia de la mesura i encara menys, igualar el govern municipal amb una colla de nazis opressors.

Aquesta política del tot o res practicada contra la cultura catalana és una de les bases de la tan famosa desafecció. Després passarà el que passarà i no entendran per què.

Lluís-Anton Baulenas. Escriptor i periodista.

© Revista Benzina nº 48

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram