En la frontera entre segles, al voltant de l’any 2000, el consistori barcelonès, animat per les forces vives de la societat teatrera, transforma, arregla i adapta l’antic Palau dels Esports del carrer Lleida en allò que es començaria a conèixer sota tres majúscules: BTM, Barcelona Teatre Musical.

Per a l’operació, els nostres responsables municipals van utilitzar l’empresa BSM, Barcelona de Serveis Municipals, la mateixa que gestiona aparcaments, el recinte del Fòrum i alguna que altra activitat relacionada amb la cosa pública.

La idea, amb una gran dosi de bones intencions, pretenia sedimentar a partir del BTM una sèrie de musicals amb marca pròpia per, un cop rodats a la nostra ciutat, viatjar a Madrid i a diferents territoris europeus. Una teoria, la que defensa que per actuar globalment s’ha d’emfatitzar el que és local, que, tot i estant ben pensada, en el cas que analitzem no es va poder afermar.

L’estratègia empresarial se sostenia sobre una taula de quatre potes: BSM-BTM, el binomi municipal; Focus, la productora privada; ICIC-Generalitat de Catalunya, inversió pública a recuperar a través de crèdits reintegrables, i SGAE-Fundación Autor, aportació privada a pèrdues i guanys.

Durant una llarga temporada, els mitjans de comunicació van informar amb amplitud sobre un projecte que ens col·locaria en els circuits internacionals del musical amb obres d’autoria pròpia. Si tinguéssim temps, un rastreig per les hemeroteques confirmaria la veracitat d’aquest fet. Però en les societats líquides com la catalana, la memòria està submergida en el fons del pantà. Per això avui ningú se’n recorda de la bona nova que en el seu dia es va anunciar a so de bombo i platerets.

La cosa bona és antiga i, en adjectivar-la com a nova, els operadors van oblidar que el més interessant del teatre musical que s’ha parit a Catalunya des de la transició ja ho van inventar Dagoll Dagom amb Antaviana i Flor de nit, i La Cubana amb Cómeme el coco, negro.

El periodisme lleuger oficial, el que escriu, emet i projecta imatges parlants, no es va preocupar d’informar sobre les possibles causes de l’ensorrament, molt menys del muntant de les pèrdues. Ni l’ICIC, Institut que es nodreix de l’erari públic, va poder recuperar els crèdits reintegrables ni ho faria la SGAE-Fundación Autor, amb uns pressupostos que sumen els ingressos dels autors però també els d’altres mecanismes legals que faciliten la recaptació pel cànon per còpia privada, un sistema que obliga a passar per caixa a tota la ciutadania.

No obstant això, el musical global de franquícia, o el producte internacional que s’adquireix per adaptar-lo al que és nostre, va arrelar a Barcelona. Recordem la quantitat de públic que va passar per taquilla i comprovarem aquesta realitat: Grease, Teatre Victoria; Cabaret, Teatre Apolo; Mamma mia!, BTM. Ens queda un sospir: la reposició, vint-i-cinc anys després, de Cómeme el coco, negro per La Cubana en el Coliseum de la Gran Via, i que va tornar a disposar de l’estima del públic català.

Ja va quedar anotat que els pilars del teatre musical d’aquí els van construir Dagoll Dagom i La Cubana. Si les bones intencions d’allò nou haguessin guardat a la memòria als pioners, potser ara estaríem comentant sobre exportació i circuits internacionals o, si més no, no hauríem fet front a la pèrdua d’uns quants euros, els que es van diluir igual que ho fa un terrós de sucre en un got d’aigua calenta, la que bull i trenca el vidre en mil trossos.

Lluís Cabrera. Director del Taller de Músics.

© Revista Benzina nº 47