Era un cinema de barri, un cinema popular d’aquells que feien sessió doble. Juntament amb el cine Monumental, del carrer Sant Pau, era un cinema dels més grans de Barcelona. A l’Ideal projectaven pel·lícules –o films que deien els avis– de reestrena i de sèrie B. Era d’aquells cines que quan tenies gana treies l’entrepà –o el llonguet i la presa de xocolata– que havies portat de casa. Quan hi havia overbooking els espectadors es quedaven de peu dret als passadissos laterals, recolzats a la paret, mirant la pantalla. Carrers de llambordes.
Plovia. Feia temps que no baixava al Poblenou… això que ara en diuen el districte del 22@. Un vell barri on proliferen nous hotels, noves facultats de noves universitats, noves empreses tecnològiques i nous pisos dissenyats sobre el paper. On hi ha una rambla encantadora i on queda alguna empresa de transport, algun restaurant amb encant i algunes xemeneies industrials.
Entrem al nou Ideal – Centre d’Arts Digitals, ens trobem amb un hall amb maó vist i rajoles antigues a la paret, potser per recordar el que va ser i ja no és. Penso: si us plau, que els dissenyadors no ho toquin! Només entrar a la sala gran de projecció, amb més de 1.000 metres quadrats de pantalles, t’endinses en l’obra de Monet. Inconscientment giro sobre mi mateix; sí, crec que l’expressió una “experiència immersiva” és una bona definició.
Tinc una sensació semblant a la primera vegada que vaig entrar a les sales ovals de les Nymphéas al Museu de l’Orangerie a París, impossible copsar-ho tot amb només una mirada. Però a l’Ideal, per un efecte digital, quasi màgic, els quadres de Monet prenen vida: les aigües es mouen, els arbres fimbren per la brisa i els ocells volen sobre els paisatges. Increïbl!
Els crítics diuen que les obres, ja siguin literàries, teatrals o cinematogràfiques, han d’estar dividides en tres actes. No sé si aquest audiovisual està pensat així, com un tríptic, però jo em quedo amb el tercer acte, amb l’època que Monet va viure a Giverny: el seu jardí, el pont japonès i les nimfes. Potser l’època més comercial, però sense dubte, la més espectacular i impressionista.
Al mateix temps que hem deixo endur per la música i els colors del pinzells de Claude Monet, intento trobar una definició. Potser… “espectacle”, simplement “espectacle” en podríem dir de tot això. Sí, aquesta podria ser una bona definició!
Impossible veure-ho tot assegut, potser millor de peu per poder assimilar tot el que ens mostren les quatre pantalles de la sala i també els detalls projectats sobre el terra. De sobte hem trobo palplantat en un costat de la sala com aquests espectadors de l’Ideal del segle passat que no tenien butaca.
Al sortir, ja havia parat de ploure.
Francesc-Josep Deó, director d’AulaMèdia.
