Ministeri de Cultura: sí o no?

Hi ha temes recurrents quan s’acosten les eleccions. Promeses més o menys tòpiques, compromisos sectorials per esgarrapar vots incerts, o posicionaments ideològics que mantenen la clientela contenta, tinguin o no possibilitats reals de ser assumits. No tots són demagògics; alguns fins i tot comporten una reflexió profunda sobre el nostre funcionament institucional o suposen un debat adient ateses les especials circumstàncies de l’economia pública.

N’hi ha un que no per repetit deixa de ser interessant: la desaparició del Ministeri de Cultura, objectiu en el qual coincideix la dreta espanyola i el nacionalisme català, bé que sigui per raons força diferents, al menys aparentment.

La dreta espanyola sempre ha vist en el Ministeri de Cultura una font de despeses innecessàries. El seu posicionament és subsumir aquest departament dins el Ministeri d’Educació, cosa que ja va fer en el període Aznar. En realitat aquesta integració no estalvia massa diners; el que sí aconsegueix és diluir el pes polític de la cultura (ja de per si escàs) en un conglomerat de serveis subjecte a un debat ideològic més controlable. En aquest sentit és força previsible que una hipotètica secretaria d’Estat de Cultura dins el Ministeri d’Educació aparqui del tot la limitada vocació de debat que els ministeris socialistes han tingut en qüestions cabdals com la gestió de drets digitals, les telecomunicacions o les indústries culturals. És cert que els darrers ministeris no s’han lluït en cap d’aquestes qüestions, però sense dubte, aquesta mancança ha tingut més a veure amb la poca capacitat política dels ministres que no pas amb el seu àmbit competencial.

Els nacionalistes catalans defensen la desaparició del Ministeri per una qüestió institucional, al·legant que es tracta d’una matèria transferida d’exclusiva competència autonòmica. La coincidència de la crisi econòmica és certament casual: reforça ambdós arguments, però no és, en cap cas, la raó de fons.

Hi ha, però, una possible coincidència epistemològica: en els dos casos la cultura és analitzada com un servei públic, i en els dos casos se la vol situar sota els paràmetres d’uns objectius polítics. En el primer cas es tracta de cercar una major docilitat del sector perquè esdevingui essencialment una plataforma de prestigi i lluïment de la marca Espanya; i en el segon un instrument per a l’elaboració de continguts que ajudin a consolidar formalment (difícilment en l’ordre econòmic) un sistema cultural independent de l’espanyol. No es tracta, en el fons, d’objectius massa diferents.

En els dos casos es parla poc de llibertat, creativitat, mercat, sostenibilitat, diferència, debat, democràcia. En general els artistes cridaners, els creadors crítics o els empresaris excessivament independents no són del tot ben vistos tret que l’èxit els beneeixi i resultin imprescindibles per a la foto de rigor.

L’accés a la cultura és un servei públic, però la creació, la producció de continguts i la provisió del mercat, especialment en els aspectes que afecten la competitivitat i la recerca de públics, són processos profundament allunyats de les dinàmiques públiques. El ciutadà no necessita cultura per viure, no la reclama per ser més feliç, ni la produeix automàticament com a resultat d’un continuat procés d’aprenentatge.

Convindria, és clar, fer algunes clarificacions. Parlo del paquet competencial de qualsevol Departament de Cultura: del teatre, de la dansa, de la música, l’òpera, de les exposicions i les conferències. Altra cosa és l’educació, que és igualment cultura, de la prevenció sanitària, que ho és també, o de la qualitat cívica del ciutadans, que al final esdevé l’expressió cultural més important de totes.

La cultura, entesa com un espai de competències públiques en el marc institucional europeu, és una manera d’estimular la capacitat de cada país i sobretot dels seus ciutadans en l’exercici de la creativitat individual i col·lectiva, creant continguts simbòlics que reforcin la seva identitat i sobretot la del seu enriquiment intel·lectual. Per això la cultura esdevé amb facilitat extraordinàriament díscola i per això la seva pràctica genera independència i llibertat. És cert que ambdós conceptes poden ser manipulables, però és igualment cert que sempre ho són al voltant d’un objectiu igualment cultural; un magnífic exemple d’això seria la llarga etapa de l’estajanovisme cultural.

Entès com un espai de llibertat i estímul de la diferència (en el sentit enriquidor de la paraula), la desaparició d’un Ministeri de Cultura és sempre una petita tragèdia. Una qüestió és que es transfereixi tot el transferible, l’altra és que cultura i educació circulin del bracet en la formació dels ciutadans, però l’eliminació d’un departament que simbòlicament exemplifica el compromís d’un Govern amb la creació i la producció de continguts culturals no té defensa possible des del punt de vista de la vocació democràtica i cívica d’un Govern.

El debat de fons ens planteja les limitacions conceptuals que suposa seguir pensant que la gestió de la cultura forma part del paquet dels serveis públics. Aquesta idea, bucòlica i imprecisa, és un dels grans equívocs de la socialdemocràcia europea; prova d’això és el predomini creixent del mercat davant les ofertes públiques, les quals es justifiquen únicament per una qüestió de costos.

La justificació de la intervenció pública en l’àmbit de la cultura, que és imprescindible i hauria de créixer, prové de la necessitat dels Estats democràtics per generar dinàmiques de progrés i autocrítica, no pas de la necessitat de farcir un mercat de continguts que per si sol tendeix inevitablement a la sobreoferta.

Des d’aquest punt de vista, un Estat que renuncia a tenir un Ministeri de Cultura és un Estat que limita la seva acció cultural a una simple repartidora de subvencions i al manteniment de fàbriques de producció que supleixen una funció que perfectament podria fer la societat civil.