El bon mànager

Un bon mànager és aquell que l’únic que fa es “suportar” l’artista, en el sentit, és clar, de donar suport a les seves necessitats. Això implica dir-li gairebé sempre que no als seus capricis i intentar que de tant en tant es puguin pactar qüestions de feina.

Repartiment de tasques

Tenir idees, compartir-les i que els artistes escoltin i n’agafin alguna. Donar forma, posar en marxa i col·locar en els circuits aquelles que es considerin viables. Del que es tracta és que els projectes tinguin demanda, si no és així, per molt bones que siguin les intencions, això s’acaba ràpid.

Implicació personal o relació purament comercial

T’impliques i et compliques. No hi ha més remei, perquè si no hi ha aquesta entesa, aquesta trobada i aquests préstecs entre uns i altres, és molt difícil treballar. Els acords i els ajustaments han de ser previs. Així i tot apareix el caos, les coses s’emboliquen i es barregen sentiments i negoci: primer avís de l’explosió. La química és important i la física, imprescindible. Són matèries a estudiar per ambdues parts, en cas contrari, les relacions es curtcircuiten: per gaudir, és necessari fregar-se.

El mànager a la recerca de l’artista

Normalment la trobada es produeix en el fons del mar. Qui a­guanta la pressió de l’aigua i surt il·lès, és un bon artista. A vegades ensopegues amb algun personatge amb ínfules de geni incomprès. Artistes i creadors, no molts. Que tinguin àngel com per omplir un escenari amb la seva presència, menys. Hi ha un gran planter de bons intèrprets i competents directors, però àngels, pocs. Mentre un s’ho pugui manegar tot sol, millor. Al cap i a la fi, mànager ve de manegar… així doncs, és millor no ficar-se en camisa d’onze vares i que l’artista s’ho munti tot sol, evitarem problemes. Ara bé, quan l’art genera feina suficient com per necessitar un cop de mà, llavors sí, encara que n’hi ha que no es refien de ningú.

Convé tenir confiança en el mànager

En el moment en què hi ha diners pel mig, el tema ha d’estar molt clar i els contractes ben supervisats per les dues parts. I millor no signar exclusives amb cap artista, encara que aquest ha de tenir total accés al que es negociï en el seu nom. La confiança s’explicita en el contracte verbal, que en realitat és l’únic que serveix, perquè quan es trenca la baralla tant se val, s’ha trencat i punt.

Què l’interessa a un mànager d’un artista

Que olori a si mateix, que tingui sabor propi, que traspuï personalitat, caràcter i que no mimetitzi però sí es fixi en els mestres. Que pugui robar però mai copiar. Un ser singular que sigui capaç de beure del seu propi brou.

La difícil tasca d’un mànager

La part més difícil és convèncer la institució, l’entitat, l’ajuntament, el promotor, qui organitza una festa o un festival, qui gestiona un cir­cuit… que val la pena que programin els artistes que tu creus que han d’estar allà.

Cal disposar de mans lliures

Sí, perquè si les mans no estan lliures significa que estan lligades. I si estan lligades, millor no moure’s. Hi ha mànagers i artistes que haurien de visitar cada mes la sastreria, així els podrien fer un vestit a mida.

Un mànager pot modelar el concepte d’un grup

Millor que no el modeli. Fins i tot el pa es queixa quan se sent assetjat. L’ideal és l’entente cordiale, que les coses funcionin mitjançant la trobada. La gent és molt difícil modelar-la, especialment l’artista que té personalitat pròpia. Si t’ofereixen or i la possibilitat de guanyar molts diners, no t’ho creguis, la loteria toca però és un fet extraordinari que s’acosta a allò dels pans i els peixos. Ser creient costa molt i de miracles n’hi ha pocs. En aquest tinglado veus passar vaques grasses i vaques magres, si vols munyir molt la vaca, la llet s’acaba i el negoci se’n va en orris.

Com es reparteixen els diners

Depèn. Si l’únic que té és un despatx i es dedica a rebre trucades per contractar artistes, el mànager se sol portar un percentatge que oscil·la entre un deu i un vint per cent. Ara bé, si els acords amb l’artista van més enllà i inclouen administració, gestió econòmica, assumptes de la seva carrera professional, imatge, promoció… aleshores la cosa canvia. Perquè es tracta de donar cops, unes vegades dónes cops a la taula i d’altres dónes cops als morros. A base de cops vas aprenent. Això significa que hi ha mànagers que poden portar-se fins al vuitanta per cent. Aquesta és l’espècie que es creu que en poc temps pot fer-se milionària a costa dels artistes. Després acaben corrent per creuar la frontera amb Portugal.

Quant costa un espectacle

Quan ofereixes, marques un caixet, i si no te’l discuteixen, queda fixat l’import. No és aconsellable marcar en funció de qui sigui el sol·licitant. En aquest aspecte s’ha de ser molt seriós. El ritme el marca la demanda.

Solució als desacords

En una reunió a l’Hospital Clínic, connectats a un munt de gomes, amb respiració assistida i tots dos fets una piltrafa. No s’ha d’arribar a aquest extrem, abans s’ha de parlar, s’ha d’acordar i saber tallar a temps. Millor prevenir, perquè a vegades és pitjor el remei que la malaltia. A l’hospital gairebé mai hi ha remei.

Els bons nous grups

Hi ha bon planter i gent que no se n’assabenta. Un grup nou ha de tenir uns ancoratges artístics i musicals molt potents com per poder diferenciar-se en aquest món que tendeix a fer-nos a tots iguals en el pitjor sentit de la paraula. Iguals en gustos, en estètiques, en la forma de vestir, de cantar, de sentir. Hi ha cada vegada més pressió. El curiós és que segueix havent-hi joves que creuen que per autoconsiderar-se artista, el país on ha nascut o resideix, ha de mantenir-lo i pagar-li el pis i les seves guilladures. A aquests talents algú els hauria d’explicar la duresa del sector.

Imatge i art

La imatge el que dóna és son. La imatge desprèn unes partícules que fan que la gent es quedi fregida. Hi ha molt artista que només sap mirar-se al mirall, arrissar-se el cabell o posar-se perruquins. Qui és de veritat i busca mostrar-se i compartir no és un model. Els models, a la sastreria perquè els prenguin mides.

El futur de la indústria cultural

El futur està lligat als objectes voladors no identificats. Alguna cosa s’haurà de fer, perquè el problema és que molts es moren d’avorriment i no tenen imaginació per inventar-se coses que aportin res de nou a la faràndula. S’imposa la trempera a la ganduleria. Preferible treballar passant-s’ho bé que passar l’estona treballant. Ara les grans companyies ho integren tot, però s’ha d’estar a l’aguait perquè pot ser que hi hagi gat amagat en aquestes corporacions. I alerta, perquè els gats es posen rabiosos i fan por. Compte amb els experiments de laboratori!

Definició del sector

És un caos organitzat que consisteix en compatibilitzar una dosi d’anarquia constructiva amb cert rigor i que no té res a veure amb la rigidesa. Es mantenen els qui practiquen la flexibilitat, la que permet adaptar-se a cada moment. També influeix el factor sort. A aquells que gosen muntar empreses de tracte amb artistes els ha de beneir el destí, exactament igual els ha de passar als artistes que miren de tirar endavant amb l’empenta de les empreses del sector de la cultura.

Perspectives de futur

Les perspectives, tal com van les coses, són que la SGAE ho compri tot, que segueixi amb la seva política d’expansió competint a tort i a dret amb la seva idea d’assegurar-se una llarga vida. Ja que han adquirit l’Scènic de Barcelona, farien una gran labor quedant-se també amb el Palau, el Liceu i L’Auditori, i que aquests consorcis passin a mans de la Fundació Autor o de l’Acadèmia de la Música…, així podrien aguantar les envestides que portarà la crisi i els seus ajusts.

El negoci de la música

El negoci de la música es clavarà una trompada contra el mur de Berlín. El mur va de­saparèixer el 9 de novembre de 1989, encara que roman dins dels límits dels nostres caps. La pitjor presó és la que et tenalla en el teu interior i el policia perfecte és aquell que està dins de nosaltres. No creiem en la llibertat, ni en la creativitat, ni en la bogeria. Els mateixos gossos amb diferents collars continuen portant les regnes del negoci. Ells van en busca del precipici, darrere anirem tots els demés. No es poden vendre duros a quatre pessetes i aquest joc ha estat l’habitual. Estem en un moment de canvi molt important. Avui la indústria discogràfica està en franca decadència. No sabem què ens portarà Internet i les noves tecnologies, tampoc si és possible que els governs, siguin del color que siguin, donin l’abast per se­guir mantenint artistes sense públic. Cada vegada hi haurà més diferències entre qui és famós i qui és un mestre. L’excés de professionalisme ha perjudicat el negoci tant com la desmesura de l’amateurisme venut com excels. La tendència política, a més, sembla que només avala com a cultural allò que fa l’Estat. I segments socials de pes creuen que no, que els estats han de potenciar allò que emergeix de la base. No tenim prou recursos per mantenir tanta mola sense vida i tants espais sense encant!

Lluís Cabrera. Director del Taller de Músics.

© Revista Benzina nº 49