Passejant pel Primavera Sound, vaig trobar-me amb uns amics italians. Hi havia molta gent, la temperatura era magnífica i vàrem decidir seure, fer una cervesa i xerrar una estona. Són amics que treballen al món de la cultura i que coneixen bé Barcelona, per això la conversa va fluir ràpidament al voltant dels festivals de música, del Sónar i la seva dolorosa situació, del Primavera d’enguany i, en general, de la vida cultural barcelonina. Els vaig explicar la complexitat de la nostra ciutat, el debat –sovint amb pocs matisos– sobre el turisme, el conflicte del soroll, les restriccions que apliquem per fer més festivals al Fòrum i les dificultats per obrir sales de música. Ells estaven entusiasmats al Primavera. No hi havien estat mai i els semblava extraordinari que un festival amb un cartell de primer nivell es pogués fer a dins d’una ciutat, a tocar del mar, amb una tranquil·litat i uns serveis excel·lents. De fet, deien, farien mans i mànigues per poder tenir quelcom similar a Itàlia.
Acostumat, potser, als debats locals, vaig intentar posar una mica de fre al seu entusiasme suggerint alguns punts de vista més crítics. És cert, els vaig dir, que el Primavera té una organització experimentada i molt professional, que el lloc és magnífic i que el seu impacte musical a la ciutat (al festival i a moltes sales) és notable, però vaig assenyalar algunes externalitats de gestió més difícil i vaig obrir alguns dubtes sobre la proliferació de festivals a dins de la ciutat. Tot i ser un ferm defensor de la música en viu, reconec que el debat permanent i de vegades crispat que rodeja el seu exercici m’afecta directament, fins al punt de capficar-me cercant solucions i punts d’acord entre totes les parts implicades.
Els meus amics italians no hi estaven d’acord. Tot el que jo matisava ells ho consideraven autèntics privilegis locals, arribant a expressar una certa enveja personal. És cert, varen confessar, que la saturació turística de Barcelona és excessiva, fins i tot per als visitants. Per què no ens feu còmplices de la solució?, varen suggerir. A ningú li agrada caminar atropellat per cap carrer, però és absurd impedir que tothom pugui conèixer la vostra meravellosa ciutat, varen dir.
“Què passaria si un dia tinguéssim una gran apagada de reconeixement i prestigi; una fuita total que ens deixés orfes de visitants, de festivals i de museus?”
En separar-nos, vaig donar voltes a la conversa i em va venir al cap una sensació. Hi ha molta gent que aspira a conèixer Barcelona, fins i tot que hi voldria viure o almenys passar-hi uns anys de la seva vida. Com convertir, doncs, aquesta energia aspiracional en un acord cívic que ens permeti conviure i enriquir-nos mútuament els barcelonins i els visitants?
L’energia aspiracional que genera Barcelona és immensa i, de sobte, em pregunto si hem sabut canalitzar-la, distribuir-la i aprofitar-la de manera correcta, o en la direcció adequada. Què passaria si un dia tinguéssim una gran apagada de reconeixement i prestigi; una fuita total que ens deixés orfes de visitants, de festivals i de museus? Seríem capaços d’encendre els llums locals només amb les energies d’aquí? Els que prediquen l’antiturisme de manera radical, sense matisos, sense paràmetres objectius d’anàlisi, s’haurien de fer aquesta pregunta. Seríem més feliços? O potser aquesta autoestima que tots tenim quan se’ns reconeix a l’estranger –“Oh Barcelona, a wonderful city”– es dissoldria com una riera maltractada per anys de sequera?
Els meus amics italians –i no són de Nàpols– pensen que estem carregats de punyetes. Envegen la vitalitat, la tranquil·litat i l’ordre institucional –curiós, oi?– dels barcelonins, fins i tot la manera com fem nostre l’espai públic, la qual cosa venint dels que l’han inventat és tot un elogi. I sí, volen tornar a Barcelona i caminar més tranquils pels nostres carrers, i s’apunten, si els convidem, a fer-ho possible.
Xavier Marcé, regidor de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona.
Article publicat a Línia, el diari metropolità.
