N’he parlat moltes vegades i amb aquest article en sumaré una més. La pendent nova llei catalana de l’audiovisual, que ha de substituir la vigent, amb ja quasi 20 anys a l’esquena, ha de ser una oportunitat per tornar-nos a posar al capdavant de les legislacions europees i internacionals en temes tan candents com la intel·ligència artificial. Parlo de la defensa de la propietat intel·lectual davant la IA generativa.
Dins la UE comptem amb la AI Act, que estableix un marc general d’actuació, presidit pel concepte de la transparència sobre quines dades empra la intel·ligència artificial per crear continguts. I Catalunya hauria de poder treure tot el suc de les nostres limitades competències i donar suport als nostres creadors i indústries audiovisuals amb una normativa que els doni la màxima protecció possible. Fora d’Europa, estats com el Canadà estan treballant ara mateix en aquest àmbit, amb una intensa participació de les entitats que representen les indústries culturals quebequeses i canadenques i els seus professionals, com la Coalició per la Diversitat de les Expressions Culturals (CDEC-CDCE).
Què plantejo? Una cosa molt senzilla però encara pendent de fer: que el nou Govern i el Parlament facin realitat, en la futura llei, l’aplicació pràctica i útil de l’article 155 de l’Estatut retallat. Un article pel qual la Generalitat té les competències executives en matèria de propietat intel·lectual i, en concret, que es puguin protegir des de Catalunya aquests drets, tan fonamentals econòmicament per a les empreses culturals i els creadors del país. Un article estatutari que, a més, permetria crear entitats de gestió col·lectiva d’aquests drets. Un tema que ha estat molts cops plantejat, però mai desenvolupat. Mentrestant, les entitats existents, d’àmbit estatal, destinen –en la majoria de casos– gran part dels seus beneficis cap a Madrid, malgrat que molts provenen de Catalunya. Vaja, el que ens passa en tants i tants altres àmbits.
La CNMC contra el català… amb catalans votant-hi a favor
Ja en són dos els acords de l’autoritat audiovisual espanyola, la CNMC, en contra de la unitat del català. Del primer ja en vaig parlar fa uns mesos. El darrer va sobre les obligacions de promoció d’obres europees que recull la llei estatal de l’audiovisual. Aquestes reserven un molt reduït percentatge –ridícul en podríem dir– pel que fa a l’oferta en català a les OTT i també pel que fa a inversions en noves produccions amb relació a televisions i plataformes. Reduït o ridícul, però no vol dir pas zero. I aquest acord fa com l’anterior: considera el català i el valencià com a llengües diferents, cosa inacceptable. I, a més, provoca un efecte pràctic molt lesiu, ja que aplicant percentatges i quotes diferenciades entre català i valencià portaria a una pèrdua de prop del 40% en el finançament obligat en sèries, films i altres continguts audiovisuals en català, i el mateix pel que fa al catàleg de les OTT, per posar només dos exemples. Doncs bé, resulta que en aquest acord indecent hi van participar els dos consellers catalans de la CNMC; un dels quals, a més, va ser nomenat a proposta d’un grup parlamentari català…
I, per cert, què fa el CAC en defensa del català a l’audiovisual? Si ha fet alguna cosa, deu ser clandestina, perquè no se’n té cap notícia… Més enllà del mandat general de defensa de l’ecosistema audiovisual del país que té encomanat, la legislació estatal va crear un espai institucional de contacte directe i col·laboració entre la CNMC i les autoritats audiovisuals subestatals, com és el cas del CAC i el CACV, del qual no en sabem encara ni gall ni gallina. No és admissible que amb una CNMC que es dedica a torpedinar sistemàticament les petites escletxes de la normativa estatal en favor de l’audiovisual en català, la nostra autoritat audiovisual no hagi fet alguna cosa efectiva i de fa temps. I el mateix dic de la valenciana. A què esperen?
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
