Fa poc se celebraven les eleccions a l’Acadèmia del Cinema Català i l’equip encapçalat per Judith Colell inicia una nova etapa d’una entitat que va arrencar el 2008 amb Joel Joan de president, i que ha tingut durant aquests darrers vuit anys a Isona Passola com a màxima responsable. Un dels punts destacats del seu programa és el de l’educació audiovisual a les escoles, i amb ella la creació de nous públics per a les obres produïdes aquí. Vaja, el que fan tots els països que creuen de veritat que l’audiovisual és un pilar fonamental de la seva cultura. De la seva expressió nacional, per dir les coses amb claredat.
Parafrasejant un dels cèlebres entrenadors que ha tingut el Barça, l’argentí César Luis Menotti, que l’educació en l’audiovisual sigui una matèria plenament normalitzada a les diferents etapes de l’escolarització és “una urgència històrica”. Nens i joves en consumeixen més que cap altra generació anterior, però això no vol dir pas, de cap de les maneres, que coneguin i menys encara que valorin la creació audiovisual catalana. No vull fer cap broma al respecte: estic convençut que molts joves del país no han vist cap film produït en català. Que una pel·lícula tan interessant com Estiu 1993, de Carla Simón, formi part de la selecció de films del programa anual École et cinema dels nostres veïns del nord ens hauria de fer reflexionar molt fort. Fins i tot la Comunitat de Madrid ha posat en marxa un programa propi d’alfabetització audiovisual que arribarà a tots els seus municipis, comptant amb les diverses sales de cinema existents en aquell territori. Un programa que té, entre altres objectius, fer conèixer i destacar les produccions audiovisuals fetes en aquella autonomia espanyola. I aquí, doncs…
Que en ple 2021 un dels objectius de l’Acadèmia del Cinema Català hagi de ser portar el cinema –i per extensió la cultura audiovisual– a les escoles i instituts, vol dir una cosa molt gruixuda. Molt. Vol dir que el que estableix l’article 45 de la Llei del cinema de Catalunya, sobre la “difusió de la cultura cinematogràfica al sistema educatiu” ha anat criant pols des del dia que va ser publicat al DOGC. Sí, sí, ja sabem que aquesta llei va estar envoltada d’una agra i interessada polèmica sobre les quotes del doblatge en català, però precisament aquest article 45, que assenyala amb tota claredat què s’ha de fer i qui ho ha de fer, comptava amb el suport de tots els sectors i representants del món cinematogràfic del país quan es va elaborar. De tothom sense excepcions. Onze, sí onze, anys més tard la cosa, si fa no fa, continua igual.
I no m’oblido pas dels que fa temps, molt de temps, que s’arremanguen a fer i promoure activitats pedagògiques de primer nivell. Entitats com A Bao A Qu amb el seu programa Cinema en curs, Drac Màgic amb el seu Construïm mirades on trobem el Pack Màgic a l’escola; el Cine bAse de l’ESCAC, o AulaMèdia –que al maig va organitzar juntament amb el Festival de Cinema Social de Catalunya (CLAM) la Trobada d’educació i cinema– protagonitzen una excel·lent tasca educativa en aquest àmbit. Tasca a la qual cal sumar-hi dues iniciatives institucionals: els programes Filmoteca per a les escoles i l’eduCAC del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, tot i que aquest només dedica una de les seves 12 unitats didàctiques a la cultura audiovisual. Una només.
Hi ha, per tant, una llarga i dilatada experiència al nostre país. El que ara toca és traslladar tota aquesta expertesa al conjunt del sistema escolar. De fer entrar la cultura de l’audiovisual a totes les aules, de forma reglada, permanent i continuada.
Però fer de l’educació en l’audiovisual, començant per la seva alfabetització, una matèria més dels currículums de l’educació primària, secundària i el batxillerat no és pas una tasca senzilla. I no parlo pas de fer-hi participar les sales de cinema, no. Aquest no seria un problema, sinó tot el contrari. La complicació és a una altra banda. Caldrà introduir-la a les facultats d’educació, als màsters de formació del professorat… i vèncer resistències endogàmiques a l’administració que, fins ara, han estat un clar obstacle per fer avançar aquesta qüestió. Més o menys coincidint amb l’aprovació de la Llei d’educació, l’orientació que s’ha anat donant a la qüestió de les “pantalles” ha estat bàsicament tecnològica, de capacitació en l’ús de les TIC. Un aprenentatge indiscutiblement útil i necessari, sí. Però aquest centrar-se en les eines informàtiques ha bandejat l’element cultural de l’audiovisual. I així anem.
Esperem que el nou Govern, i en concret els departaments de Cultura i Educació, decideixin situar aquesta qüestió com una de les seves prioritats. El fet que la menció a donar “compliment a la Llei del cinema” surti en dues ocasions al text de l’acord de govern, així ho indicaria.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
