Hi havia una vegada la Unió Europea que, embadalida en el seu mecanisme, va decidir que com els llibres digitals són software havien de ser tractats com a serveis i tributar al tipus normal d’IVA. Tant era com l’usessin els lectors, l’únic criteri va ser tècnic: si llegeixes en un dispositiu el mateix llibre que podries llegir en paper pagaràs més IVA. Una estupidesa.

No sé si als grans grups editorials la cosa els va enxampar per sorpresa, dormint o van mirar cap a un altre costat pensant que aquella mesura protegia indirectament el negoci de paper. El que sí sabem és que dos tipus d’organitzacions es van afanyar a beneficiar-se de la mesura, per un costat els estats que juguen al dúmping fiscal, com Luxemburg –descobert recentment en una tan legal com poc edificant trama– i per altre aquelles multinacionals que juguen a fet i amagar amb els impostos venent aquí i tributant allà. Tot legal, això sí. Ara la UE ha decidit arreglar tan gran estupidesa amb una ximpleria fiscal. Tal com ens explica Arantxa Mellado a Actualidad Editorial:

A partir de l’1 de gener de 2015 entra en vigor la Directiva comunitària de 2008 segons la qual la taxa d’IVA que grava els llibres digitals serà la del país on es trobi el comprador/consumidor (per a la CEE, l’ebook no és un producte, sinó un servei digital). Fins ara l’IVA imposable era el del país on estigués domiciliat el venedor/prestador del servei.

Deixarem per a millor ocasió que entre la promulgació i l’entrada en vigor d’una directiva passin set anys. Sí recalcarem que la UE no ha reaccionat en resposta al clamor –tebi i poc convincent– del sector editorial, sinó al d’aquells estats que més diners perdien amb el troleig institucional de Luxemburg. La direcció empresa és fiscal, no cultural.

Si grans estats amb grans grups editorials com França, Regne Unit, Alemanya, Espanya i Itàlia haguessin pressionat per equiparar l’IVA dels llibres digitals amb el dels llibres de paper, no tinc cap dubte que l’1 de gener de 2015 el paisatge seria molt diferent. Sense els estats citats no es cuina res a la UE per una qüestió de PIB i pes demogràfic. Hem de preguntar-nos què han estat fent –o què no han estat fent expressament– els respectius lobbys editorials perquè la mesura només beneficiï la recaptació dels estats.

Les implicacions de l’entrada en vigor de la citada directiva tenen un abast editorial indirecte. Com també ens expliquen a Actualidad Editorial:

El dubte és com afrontaran aquest canvi els petits minoristes i les editorials i autors que practiquen la venda directa. A partir de l’1 de gener hauran d’enfrontar-se a l’obligació d’aplicar diferents taxes d’IVA i de fer cobraments en diferents països.

Els que es beneficien de la nova directiva són els grans grups editorials per als quals atendre un nou requisit administratiu no és cap desafiament. Per “facilitar” la vida als petitons s’ha establert una espècie de finestreta única –d’incert funcionament– en la qual poden donar-se d’alta tots els actors del llibre que ho necessitin, de forma que no hagin de tramitar cada transacció a cada país diferent. A l’Agència Tributària tenen l’amabilitat d’informar de les regles de l’invent.

Manca d’equitat i lesió a la competència

La mesura carrega en els empresaris un problema causat per regulacions supranacionals. Es falta a l’equitat privilegiant els grans per sobre de la resta i es lesiona la competència. Hi ha formes més eficients de solucionar el desgavell de l’IVA dels llibres i la tributació entre estats de la UE:

  • Atendre la naturalesa d’ús dels productes, no la seva naturalesa tecnològica, distingint entre l’arxiu descarregable que es llegeix com un llibre de paper, el servei de lectura en el núvol –equiparable a la televisió de pagament– i altres serveis mixtos derivats de contingut escrit, com els cursos en línia, que poden enquadrar-se en altres categories.
  • Equiparar l’IVA dels llibres de paper i digitals. Els vells del lloc ja saben que la meva opinió és que l’IVA de tots els llibres ha de ser al tipus normal, no al reduït –un IVA al 21% és un disbarat, però aquest és un altre tema. En el seu defecte el més important és que tinguin el mateix tipus i el reduït seria un mal menor.
  • Posar en mans dels estats un mecanisme compensatori posterior a la tributació de l’IVA. La tecnologia ja permet imputar de forma directa a qui li correspon pagar, quant, on i a quina agència tributària. És molt més eficient centralitzar aquesta tasca en vint-i-tants estats que en milers o desenes de milers d’empreses, de forma que s’igualin les regles de la competència. No es requereix inventar la roda: en qüestions com la imputació de costos en l’atenció sanitària a ciutadans comunitaris en països de la UE això ja està solucionat.
  • Fer complir les lleis europees que països com Luxemburg se salten alegrement mitjançant un IVA aplicat al llibre del 3%, fomentant el dúmping fiscal d’empreses com Amazon, entre d’altres. A l’octubre de 2012, la UE va donar un termini de 30 dies a França i Luxemburg que no va semblar espantar ningú.
  • Avançar cap a la unió fiscal europea; aquest tema escapa de l’abast d’aquest blog i només ho menciono a títol enunciatiu.

Ah! I encara sort que en molts països el preu del llibre és fix, altrament el galimaties de la nova directiva de la UE seria apocalíptic. Com de costum es tracta d’absència de voluntat política. Tampoc és que els grans grups editorials estiguin fent res que modifiqui l’statu quo o, en el seu cas, estan canviant el just per seguir sent grans. No espero d’ells un altre comportament, però que no ens diguin que aquesta nova directiva els perjudica, perquè sota aquesta perspectiva hi surten guanyant. Com sempre.

Bernat Ruiz Domènech. Divulgador en edició digital. Article publicat al blog Verba volant, scripta manent

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram