La perversitat de l’èxit

Compartir la teva vida amb la gent jove, que és el que fem tots els que ens dediquem a la pedagogia, t’exposa a veure’t reflectit en el mirall de Dorian Gray. Ets tu mateix –el seu reflex, la seva imatge– qui va envellint dia a dia. Ells romanen, en canvi, eternament joves. No te n’adones i ja han passat 30 anys des dels temps en què tu mateix seies a l’altra banda d’aquesta línia invisible, però infranquejable, que ara et separa d’ells i que és, al capdavall, el mirall del temps. Tu, Dorian Gray, el retrat d’allò que esdevindrien si el temps passés per a ells.

Però no és d’aquest estrany abisme que ens separa, tan a prop i tan lluny, d’allò que vull parlar. Sinó dels ulls enlluernats que veig sovint en els seus rostres, encegats per una llum intensa que és la llum de l’èxit. Futurs actors, futurs directors, futurs dramaturgs aspiren a aquest intangible que és l’èxit professional. L’èxit, quan el desitges, és com un d’aquells genis de les llànties meravelloses dels contes orientals: t’obren les portes d’un paradís llargament desitjat… que acabaràs perdent. Per què? Perquè no era encara el moment, no estaves preparat, no has sabut aprofitar l’ocasió. És la moral del conte. Què hi farem. Els orientals són així: els homes feliços no tenen camisa, els joves que se’n surten són prudents, els savis són ancians i es caven la pròpia fossa.

Per això em va sorprendre, mentre m’enfonsava en l’obra monumental de Víctor Hugo Els miserables –un autor que, ves a saber per què, tenia abandonat–, llegir les següents paraules: “L’èxit és una cosa força lletja. La seva falsa semblança amb el mèrit enganya els homes de tal manera que, per a la multitud, el triomf té gairebé el mateix rostre que la superioritat” M’entusiasma la forma com Víctor “Hugo evita la devaluada crítica moral tot dient que l’èxit és lleig:” no és dolent, ni arrogant, ni menyspreable. És lleig. I a més a més és vulgar (agrada alvulgus més cridaner). I és fals com el similor.

Crec que val la pena aturar-se a pensar al voltant del significat precís de les quatre paraules sobre les quals Víctor Hugo sustenta aquesta crítica contra l’èxit. Èxit en contraposició a mèrit, triomf en contraposició a superioritat. Són paraules que massa sovint fem servir per parlar d’una mateixa cosa. Però hi ha matisos i són importants. Si l’èxit és el resultat feliç d’una empresa o un esdeveniment, el mèrit és allò que fa digne de recompensa una persona. Si el triomf és l’honor màxim que, a la Roma antiga, era tributat al general vencedor, la superioritat és la preeminència i l’excel·lència respecte als altres.

És a dir, l’èxit és puntual i les seves causes poden ser fruit del pur atzar. El mèrit no. El mèrit és constant, i l’aconsegueix aquell que, a judici de la millor part de la comunitat, assoleix una qualitat especial pels seus esforços en benefici de tots. El triomf és vanaglòria, que dura mentre dura… fins la propera derrota, fins que el vulgus, un altre cop, es deixi guiar cap a un altre entusiasme (és la història de Roma i dels seus generals). La superioritat, en canvi, és visible només als ulls habituats a distingir-la i no va acompanyada necessàriament de cap distinció especial. És la condició natural de qui ha remuntat el vol fins a altures inabastables.

I ara torno a ser Dorian Gray, la fantasmagoria del temps que ha de venir. I em pregunto si Víctor Hugo tenia raó o, en el moment d’escriure Els miserables, era només un vell xaruc que començava a repapiejar des de la seva meritòria superioritat de barba blanca de patriarca de seixanta anys. ¿Realment ens confonem quan fiquem en el mateix sac paraules com èxit, mèrit, triomf i superioritat? ¿O més aviat es tracta de paraules que defineixen diferents edats? L’èxit i el triomf són paraules que parlen amb l’impuls indeturable de la joventut, són paraules que serveixen per parlar del caos de la fortuna. Què sap el jove soldat de per què s’ha guanyat una batalla? D’on ha sortit el talent per a escriure una primera obra excel·lent? D’on surt la força que fa gran un actor? Què és l’art sinó la condensació miraculosa d’alguna cosa que no sabem d’on ve dalt de l’escenari, en un quadre, sobre un paper?

El mèrit i la superioritat són, en canvi, valors a l’abast només de qui ha assolit, pas a pas, un reconeixement social. És el camí, duríssim, que s’obre després dels primers èxits de la joventut. És la muntanya altíssima que cadascú ha de continuar escalant, a quatre grapes si cal, fins a perdre les forces. Ja no serveix, aquí, la metàfora de l’àguila solitària que domina el cel. Potser sí que l’home de mèrit sigui tan afable i virtuós com imagina Víctor Hugo. Però potser la seva aparença sigui més aviat la del Übermensch, el superhome que Nietzsche va imaginar solitari, lluny de la multitud, emprenyat, enfollit, destructor de la religió i la moral del ramat. No parlem de política. Parlem d’art. Parlem de la follia destructora del vell Tadeusz Kantor, del vell Picasso, del vell Kurosawa i, per què no?, del vell Víctor Hugo… Ja no necessitaven l’elogi de la comunitat. Situats més enllà del bé i del mal.