A diferència de les generacions més joves, que se senten atretes per una versió enllaunada i plena d’additius de la dècada dels anys 80, servida amb enginy per marques comercials i “noves” tendències de moda retro, els que vam ser testimonis directes de la veritable efervescència artística d’aquella època podem afirmar amb coneixement de causa que no tot brillava amb la mateixa intensitat, i que una bona part del que llavors es considerava dabuten ara estaria condemnat al fracàs, per molt nostàlgics que ens facin sentir els anuncis que recuperen l’estètica enlluernadora de fa 40 anys.
Els 80 van ser uns anys molt prolífics en diferents àmbits, sobretot quant a producció cultural. Van haver-hi bones pel·lícules que ara es consideren clàssics del cinema i també va ser un període de grans temes musicals –tot i que molts d’aquells artistes van quedar reduïts a one-hit wonders. Tot era tan llampant, artificial, provocador i excessiu que també els fiascos eren estrepitosos. A vegades, encara tinc malsons recordant la banda sonora amb sobrecàrrega de sintetitzadors d’algunes pel·lícules de joves universitaris exageradament afectats per drames quotidians.
A Espanya, se’ns va ajuntar la part més comercial de la cultura forana amb un moviment contracultural autòcton que arribava amb una o dues dècades de retard respecte a altres països no constrets per la dictadura. Hi havia tanta gana de llibertat i oci en aquell moment de la Transició que el consum cultural es vivia com si mengéssim en un gran bufet on es barrejaven els productes lleugers amb els més elaborats; el fast food amb la cuina d’autor. Tot resultava deliciós per a un paladar famolenc de propostes artístiques que anessin més enllà dels talents sorgits a Gente joven o del plaer furtiu de les pel·lícules de destape.
“El debat no rau en què la cultura pugui ser –o semblar– avorrida o no, sinó en el posicionament davant d’una certa inclinació a posar ens sacs diferents les manifestacions culturals segons el seu grau de transcendència”
Tot bullia molt de pressa i no es deixava refredar res. Un nou país estava agafant forma i tant la cultura com el periodisme s’estaven posant les piles per formar part, amb pes específic, d’aquesta nova etapa. S’emetien programes de TV frescos i innovadors tant als canals estatals com en els autonòmics, i es publicaven revistes de qualitat sobre música, cinema, art i disseny. I, alhora, proliferaven els mitjans anomenats alternatius o independents, com les ràdios pirata o els fanzins. Les noves tendències culturals encara no havien arribat a quallar i ja tenien l’oposició de creadors i artistes que volien explicar la realitat d’una manera diferent o aprofundir en allò que el corrent principal deixava fora.
Revistes com El Víbora, El Papus i El Jueves a Barcelona o La Luna de Madrid i Madrid Me Mata a la capital espanyola copsaven –a base d’historietes, humor, apunts literaris o crítica política– el que s’estava coent culturalment i intel·lectualment a la ciutat de la Gauche Divine crepuscular i entre la incipient Movida madrilenya. Mentrestant, a Galícia grups musicals com Os Resentidos i Siniestro Total donaven la nota, i a Euskadi la banda Kortatu cantava allò de “la cultura es tortura, no nos vamos a engañar”.
La lletra del llavors jove Fermin Muguruza no pretenia ser una crítica a qualsevol expressió cultural, sinó una oposició des del divertiment a la cultura de saberuts, la cultura totxo. Perquè el debat no rau tant en què la cultura pugui ser –o semblar– avorrida o no, sinó en el posicionament davant d’una certa inclinació a posar ens sacs diferents les manifestacions culturals segons el seu grau de transcendència, acceptació social o implicació intel·lectual. La definició de cultura té un component subjectiu, però en cap cas la cultura hauria de ser elitista o excloent. Cultura és cultura, encara que s’escrigui amb k o amb el prefix contra al davant. Ho és tan si alliçona i forma, com si simplement repta o diverteix. Perquè el món de l’entreteniment, a més d’indústria, també és cultura.
“Si la cultura és tan diversa i abasta tantes disciplines i maneres d’entendre-la i interpretar-la, per què cada cop costa més accedir a la informació cultural a través dels mitjans de comunicació?”
Llavors, si la cultura és tan diversa i abasta tantes disciplines i maneres d’entendre-la i interpretar-la, per què cada cop costa més accedir a la informació cultural a través dels mitjans de comunicació? En els darrers anys, hem passat de gaudir de programes –i fins i tot canals– dedicats a la cultura i de comptar amb redaccions de diaris on treballaven periodistes especialitzats no tan sols en les grans disciplines –teatre, cinema, música, literatura, art…–, sinó també en branques específiques (hi havia redactors que només escrivien sobre flamenc, música pop o literatura catalana!), a un veritable desert en espais culturals a la ràdio i la tele, i uns diaris on un mateix periodista cobreix un concert de la Beyoncé, la Fira Literal i la darrera estrena del Maldà.
És per això que el naixement de la nova revista en paper Cultura B –editada pel mateix grup que publica Comunicació 21– és un acte heroic, gairebé quixotesc, pel que té d’agosarat apostar per dos aspectes que desafien l’instint de supervivència: la premsa escrita impresa i el periodisme cultural. Diuen que la B de la nova capçalera fa referència al concepte de cara B, d’alternativa, de cultura al marge del mainstream; i també recull la idea de la inicial de la Gran Barcelona, la que es projecta fora de les fronteres del centre de la capital i s’escampa per l’àrea metropolitana. Jo afegiria que aquesta B és també un objectiu que estic segur que acomplirà aquest nou mitjà: “fer-ho B (bé)”, és a dir, anar més enllà de recollir els projectes embolicats en paper de cel·lofana de la cultura institucional i els cants de sirena de les grans empreses, per donar veu a una cultura de proximitat creada sovint amb més vocació que recursos, però igualment encisadora i transformadora.
Víctor Porres, periodista.
Article publicat al número d’estiu 2024 de la revista Comunicació 21.
