Estic molt d’acord amb el tòpic que diu que parlant la gent s’entén. La persuasió, el rentat de cervell a còpia de repetició és efectiu i es fa amb la imatge i la paraula –en això consisteix la publicitat i la propaganda–, i l’amenaça també es pot fer mitjançant la paraula. Pots amenaçar només amb el gest, sense badar boca, ensenyant un ganivet; pots amenaçar simplement dient que trauràs el ganivet, o bé pots treure el ganivet i reforçar l’amenaça avisant la víctima que si no fa el que desitges prendrà mal –un reforç oral que, de fet, afebleix, resta credibilitat a l’amenaça.

Així les coses, la paraula només serveix com a instrument persuasiu o coactiu per a la comprensió entre el bitxo humà. Permeteu-me, però, que em centri en l’amenaça.

Els homes només entenen la paraula quan aquesta indica que van maldades. Prova d’això és la naturalesa coactiva de les lleis. Si enganyes a Hisenda rebràs una multa, i si condueixes més de pressa del que dicta la llei, rebràs una multa. També hi ha lleis no escrites: si no estudies suspendràs, seràs el burro de la classe i el teu pare t’ho recordarà fent cara llarga –antigament hi afegia un mastegot. Algun lector pot pensar que està bé –tret del mastegot, només faltaria– que sigui així, i jo, per descomptat, també ho crec.

Però aquesta no és la qüestió. L’interessant és que la llei, que no és altra cosa que la coacció que l’home imposa a l’home com a amenaça disfressada de civilitat, no està pensada per als bens esgarriats, tal com el poder vol fer creure al populatxo per no ofendre’l i mantenir-lo enganyat, o sigui controlat –“al soci no se’l pot enganyar”, deia aquell tot enganyant el soci. No. La llei no existeix perquè s’adreci a unes lamentables excepcions, sinó perquè la immensa majoria dels mamífers humans reprimeixin la naturalesa que com a animals els pertoca. Els ossos impregnen els arbres de la seva ferum per marcar territori; els gossos deixen anar les miccions pertot. Per al mateix propòsit, els homes s’inventen lleis i estats. Per això em fan tant de riure els anarquistes. No entenen en absolut la naturalesa humana. A aquestes altures de la història només puc pensar d’ells dues coses: són altament cretins o ganduls patològics. No voldria generalitzar, però crec que sovint es tracta d’una barreja de les dues coses.

El dret, doncs, lluny de ser la prova evident de la superioritat de l’home en la seva civilitat, suposa tot el contrari: la prova del seu fracàs com a ésser suposadament superior a la resta d’animals. La paraula com a instrument per al control és més sofisticada que els pixats o les ferums, però és precisament en això que rau el drama, el fracàs de l’home condicionat per la seva pròpia naturalesa: la sofisticació està al servei de la simple amenaça. La finalitat per a la qual s’empra la sofisticació coincideix exactament amb la finalitat que persegueix la resta de la fauna.

Això sí, per ser justos val a dir que, en el cas de la subespècie anomenada Catalana, potser en el seu afany de superació és l’única del món realment avançada en considerar que no s’ha de rebaixar a això tan primari de legislar, i que ja ho farà el veí per ells. És sens dubte admirable, alhora que insòlit. Sobretot tenint en compte que ni tan sols, dins el marge competencial que li atorga la llei veïna, tal subespècie no es pren la molèstia de complir-la i, no tenint-ne prou, inventa noves lleis que després tampoc no complirà. Arrogància? Burla? El lector aixafaguitarres en dirà imbecil·litat o incompetència catalana. D’amargats, el món n’està ple.

Homes, lleis… L’home, a més de definir, dota de prestigi les paraules que li convenen. Així, la paraula llei pot sonar intimidant, però alhora té un curiós prestigi, tan tàcit com sovint erroni, que l’associa amb veritat absoluta i justícia. De la mateixa manera, la paraula homes té implícita una connotació positiva perquè, per començar, va adreçada al propi home, i naturalment aquest no està disposat a admetre un concepte negatiu de si mateix. Per això la paraula home s’associa amb civilització, seny, raó, progrés, i tots els adjectius tan buits com autocomplaents que calguin.

Per tot plegat, el paper de l’intel·lectual és el de mer jugador d’escacs. Deixant de banda que avui aquesta figura gairebé ha desaparegut, l’actuació de l’intel·lectual amb sort no va més enllà del seu sentit immanent, com dos escaquistes decoratius davant el taulell, concentrats en un joc genial però que no transcendeix més enllà de les caselles.

La raó a través de la paraula com a fonament d’autèntic progrés i justícia no té cabuda entre els homes. Recordeu cap al final del film Cinema Paradiso? El vell Alfredo (Philippe Noiret) diu: “no parlo perquè arriba un moment que no hi ha diferència entre parlar o callar “. Doncs això.

Ricard Biel. Escriptor.

© Revista Benzina nº 56